El fet que la llei d'amnistia s'hagi aplicat fins ara a 110 persones, de les quals 51 són policies, posa al descobert quina és l'estratègia de la justícia espanyola: aprofitar la norma legislativa aprovada el 31 de maig passat pel Congrés dels Diputats per crear un corredor d'exoneració de culpes a tots els membres dels cossos de seguretat de l'Estat i litigar o, si més no, posar tots els plets que calgui —aquí o a Europa— per endarrerir al màxim l'aplicació de la llei per a tots aquells per als quals es va promoure la mesura i que són, fonamentalment, persones del món independentista, siguin manifestants o polítics.

Tot i que es podia esperar, pel que hem anat veient aquests anys, que els tribunals de justícia —sobretot el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem— esquivessin la llei d'amnistia, semblava impensable que es pogués entaular un plet de la dimensió actual, en què la desobediència està a l'ordre del dia. És evident que tot es planteja amb base jurídica, com és el cas de la malversació que afecta, entre d'altres, el president a l'exili Carles Puigdemont. Però no ens enganyem, tots sabem que només és una argúcia per desafiar el legislatiu, incomplint l'esperit i la lletra de la llei. Així s'han elevat al Tribunal Constitucional fins a setze recursos d'inconstitucionalitat, entre els quals el del Tribunal Suprem. Però també el del Partit Popular i fins a dotze comunitats autònomes. Tot plegat fins a esdevenir la llei contra la qual s'han presentat més recursos.

Aquest tràmit no és fútil, ja que la resposta del TC al Suprem s'espera que es demori entre sis mesos i un any. Després vindran la resta de recursos de les autonomies i els recursos d'empara. Després vindran els recursos de Puigdemont, Junqueras i la resta de líders del procés que encara no han pogut presentar-los perquè els seus casos encara es troben empantanegats al Tribunal Suprem. Quant de temps trigarà tot això? Ningú no gosa aventurar un calendari precís, però serà força temps i tot això només té un únic objectiu: continuar mantenint la política catalana sotmesa a l'arbitri de la judicatura, impedint als líders independentistes que puguin acomplir una activitat política normal.

Francament, es pot anar predicant que la política catalana ha entrat en una fase de normalitat. Però per molt que es digui, per molt que es propagui, resulta que no és veritat. Hi ha una aparença de normalitat, perquè moltes coses es produeixen amb la naturalitat dels països del nostre entorn. Però cap d'ells no té un desafiament com aquí, on les lleis són trepitjades pels qui haurien d'aplicar-les en nom d'una salvaguarda d'una pàtria imaginària, on sembla que el poder polític és qualsevol cosa menys un dels pilars de l'Estat. I el més lamentable de tot això és que, per una raó o una altra, es dona per bona aquesta situació. Començant pel govern espanyol i el PSOE, que argüeix que ells ja van fer la seva feina i que ara ja no és cosa seva.

I així, l'única normalitat és el passadís pel qual s'amnistia els agents de la policia espanyola i els independentistes es dessagnen en processos judicials infinits i inacabables.