Poques notícies del món de la cultura han corregut a més velocitat que la mort de Montserrat Carulla, La Carulla, aquest dimarts a l'edat de 90 anys. L'endemà que els teatres reobrissin, després del llarg pelegrinatge de la Covid que els ha tingut tancats i barrats durant massa setmanes, l'actriu més emblemàtica del país se n'ha anat.

Carulla era una dona discreta i generosa, dues condicions només a l'abast d'aquelles persones que arriben al final de la seva vida agraïdes perquè l'èxit professional no l'hagués canviat i, potser per això, era tan admirada com estimada pels seus companys, pels crítics i pel gran públic, que mai no va deixar de professar-li una veritable devoció allà on intervingués. Per això, l'article davant del seu cognom el tenia més que ben guanyat i a ningú no li estranyava quan s'hi referien que directament l'anomenessin La Carulla, una distinció que només premia les millors, i ella ho era, sens dubte.

Va ser un referent i mai no es va encasellar en una disciplina, ja fos el teatre, el cinema o la televisió. En totes va triomfar, ja que el seu domini de les arts escèniques era tan aclaparador que s'ha permès estar 50 anys a dalt de tot. Entre les més grans. No hi havia projecte a què no dediqués un minut ni repte a què es resistís per la por al què diran, una cosa que si en algun lloc té identitat pròpia és a Catalunya, on, en ocasions, les enveges semblen galopar a més velocitat que en altres latituds. També, on massa gent es disfressa en aquests temps del que no és per satisfer mansament els qui amb mà ferma els donen menjar a canvi que escriguin el que d'altres volen llegir. Vaja, abans escrivans fent ara de periodistes. És l'abecé del dia a dia.

Carulla no tenia complexos i, per això, prenia partit. O sigui, s'implicava més enllà de la seva professió en causes en les quals altres li haurien recomanat que fos prudent. Quan va rebre el Gaudí per la seva trajectòria de mans dels seus companys de professió, en un teatre en què no hi cabia una agulla, es va presentar com a "actriu, catalana, i independentista". En les tres facetes es reconeixia i en feia gala amb una tenacitat pròpia de la joventut, però també d'algú a qui se li acabava inexorablement el temps per veure una Catalunya independent. Va ser així, la dona de les tres lleialtats: a la cultura, al país i a la llengua. O el que és el mateix, la defensora de la identitat de Catalunya, tantes vegades qüestionada des de fora com un primer pas per tombar la seva columna vertebral. Una cosa que a la vida política està molt més present del que a simple vista sembla i sobretot en la pugna permanent amb l'Estat espanyol per sortir airosos de la imposició de la uniformitat per a la qual treballa sense aturador.