Fa setmanes que totes les enquestes coincideixen: Ciutadans serà el gran damnificat de les pròximes eleccions espanyoles del 10-N. Albert Rivera, en altre temps fou l'elogiat polític de la dreta mediàtica i empresarial, serà víctima, si es compleixen els sondejos, de l'abraçada de l'os del Partit Popular. Ciutadans camina desesperat: Casado li roba per la dreta, Sánchez està molt blindat per aquest flanc espanyolista i només aspira a millorar resultats, els seus continus espectacles de pirotècnia electoral són cada vegada menys efectistes i la seva bandera contra els partits independentistes se la reparteixen en aquesta ocasió quatre formacions espanyoles, des de Vox al PSOE.

En aquesta estratègia a la desesperada, Rivera ha mogut dues peces. La primera, la moció de censura de Lorena Roldán al president Quim Torra que se substanciarà en el Parlament dilluns. La segona, obrir-se a un acord amb el PSOE després del 10-N, una possibilitat que fins ara sempre havia negat. Anem al primer moviment. Lorena Roldán manca de posibilidads de guanyar la moció de censura des del primer moment i malgrat tot ha decidit convertir el Parlament en un plató de televisió en plena campanya electoral.

El més sorprenent és que quan Ciutadans havia d'aspirar a la presidència com a partit més votat en els comicis del 21 de desembre de 2017, Inés Arrimadas va renunciar. Cert que no tenia possibilitats, però ara tampoc. Arrimadas, fins i tot, quan va veure la caiguda en picat de la formació taronja a Catalunya es va refugiar al Congrés dels Diputats i va passar el testimoni de cap de l'oposició a Roldán. Llavors quins són els motius per a la moció de censura? Fonamentalment, col·locar en un compromís al PSC, que s'abstindrà, i estirar el fil del fet que Pedro Sánchez i els socialistes s'ajuden mútuament. Poc o gens creïble, però no li queden gaires altres cartes.

Aquest moviment, per cert, és antagònic del que ha fet aquest dissabte obrint-se a un acord amb el PSOE i completar la seva majoria després del 10-N si és necessari. El fet que Sánchez hagi decidit oblidar-se en aquesta campanya de la dreta i centrar totes les seves crítiques en l'independentisme porta a pensar que l'acord bé via Ciutadans o via abstenció del PP està més que cuinat. Aniríem a un govern monocolor i previsiblement de legislatura curta en què PSOE, PP i Cs, també Vox, només es posarien d'acord en com gestionar les sentències del Suprem als presos independentistes catalanes i en el nivell de repressió a Catalunya.

Amb això, Pedro Sánchez, que és un jugador tàctic de mirada sempre més aviat curta, potser ja en té prou. Sobretot si el que prefereix per sobre de qualsevol altra cosa, com ja va demostrar, és un govern monocolor.