Els intents de Ciutadans i el PP per anar junts a les eleccions catalanes del 14 de febrer i aspirar hipotèticament a competir per apropar-se al bloc que va al capdavant han fracassat. Inés Arrimadas ha arxivat l'invent dels passats comicis al País Basc i les dues forces de la dreta espanyola es buscaran la vida pel seu compte competint amb el tercer actor que és Vox i que avança amb una certa empenta. En qualsevol cas, és una bona notícia per al PSC, que es queda amb la pàtina de vot útil de l'espanyolisme ja que la situació de desembre de 2017 amb Cs liderant les eleccions és d'impossible repetició perquè la formació taronja apareix escapçada a Espanya i els seus dos referents polítics, Albert Rivera i Inés Arrimadas, o estan per altres coses o no saben on han d'estar. El primer prova de guanyar-se el millor possible la vida en un despatx d'advocats i la segona intenta reflotar la formació a Madrid, un dia amb picades d'ullet a Pedro Sánchez i un altre intentat aparèixer al costat dels populars de Pablo Casado.

La implosió de la dreta en tres formacions amb capacitat d'aconseguir escons porta a vaticinar un Parlament enormement fraccionat ja que se suma a la fragmentació en diverses sigles del que s'ha donat a denominar el món postconvergent on estan competint, almenys, Junts, PDeCAT, el Partit Nacionalista Català i formacions encara més petites com Lliures. En aquest espai polític, encara que amb marca pròpia, es mou també Demòcrates, la formació escindida de l'extinta Unió que aquest cap de setmana ha reelegit el seu líder Antoni Castellà com a cap de cartell. Castellà, un polític de 50 anys amb una dilatada experiència, transita per les coordenades de la declaració unilateral d'independència i pot anar sol o en coalició amb Junts o fins i tot amb ERC, amb qui ja es va presentar el 2017.

És evident que tot aquest batibull de formacions robant-se vots entre elles, ajuda sobretot les que tenen el vot més consolidat ja que no tenen fronteres noves, ni escissions que li suposin un problema afegit. És el cas d'Esquerra, a la qual les enquestes li continuen donant des de fa molt temps un avantatge molt significatiu al capdavant. Com també del PSC, amb l'electorat més fidel d'entre els partits espanyolistes i una vegada ha superat la sagnia que li va suposar l'emergència de Ciutadans i el desdibuixat paper a mig camí entre el sobiranisme superlight del 2012 i l'unionisme pragmàtic del 2015. Del primer fa temps que no en queda ni la més mínima ombra i el partit ha anat a posicions que tenen poc a veure amb el que va ser el seu origen als anys 70.

En resum: el desacord de la dreta li pot venir al PSC tan bé com li va venir a Cs l'enfonsament dels socialistes al 21-D. En aquelles eleccions, el partit d'Iceta es va sacrificar en benefici de Arrimadas i qui sap si ara la líder taronja, que té molt poques cartes per jugar, està disposada a fer-se l'harakiri pensant a com millorar la seva posició a Espanya. De més verdes en maduren.