En el que ha succeït en les últimes vint-i-quatre hores, les que van des de la detenció il·legal del president Carles Puigdemont a l'aeroport de l'Alguer (Sardenya) per la policia italiana dijous a la tarda fins a la seva posada en llibertat per la jutgessa del Tribunal d'Apel·lacions de Sàsser, Plinia Azzena, aquest divendres, es concentra en una dosi de petit format, gairebé de sèrie televisiva, la història negra d'Espanya. El per què l'estat espanyol és lluny, molt lluny, de ser homologable a qualsevol dels del seu entorn geogràfic i polític.

Un puzle rocambolesc propi d'un Estat sense principis democràtics que es pot resumir així: una detenció amb una vintena de policies arribats hores abans des de Roma, un jutge del Suprem que sembla no haver dit tota la veritat al Tribunal General de la Unió Europea, una premsa espanyola i també catalana desbocada, fregant-se les mans i veient ja Puigdemont empresonat a Soto del Real, una llarga nit atapeïda de rumors, intoxicacions i mentides, un govern espanyol —sí, sí, el del diàleg— fent veure públicament normalitat mentre des del Ministeri de l'Interior la policia espanyola donava llum verda als seus col·legues italians per a la detenció del president, una nova ficada de pota del jutge Pablo Llarena assegurant a la jutgessa del cas que l'euroordre contra Puigdemont mai no es va desactivar, les tres dretes i dirigents molt qualificats del PSOE comprant ja seients a Barajas per veure'l arribar emmanillat... i així, hora a hora, fins al desenllaç final.

El president quedava en llibertat. La farsa s'havia acabat. Itàlia era Europa i no el fangar de Madrid. La seva llibertat era total, sense mesures cautelars, i haurà de comparèixer davant de la jutgessa el proper dia 4, però ho podrà fer de forma telemàtica. La resolució de la magistrada Plinia Azzena hauria de ser ràpidament traduïda pel Tribunal Suprem i copiada cent vegades com aquells mals estudiants que no volen aprendre la lliçó. Puigdemont no pot ser detingut ja que les euroordres han quedat en suspens arran de les qüestions prejudicials que va presentar el mateix Llarena davant del Tribunal de Luxemburg sobre el rebuig de Bèlgica de l'extradició del conseller Lluís Puig. Punt i final. No hi ha dreceres. La llei és la llei.

Més enllà de la bona notícia de la llibertat recuperada del president Puigdemont caldrà aclarir amb urgència el paper de la policia espanyola i del tèrbol ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska en el fiasco de Sardenya. Va ser la mateixa policia espanyola la que va donar llum verda a la italiana per a la detenció, la qual cosa va acabar desembocant amb l'ingrés de Puigdemont durant unes hores en una presó de màxima seguretat. Estem davant del govern del diàleg en públic i que, en privat, dona llum verda a la detenció de Puigdemont? Seria molt greu i és necessari aclarir-ho. El cinisme il·limitat de Pedro Sánchez no permet descartar res. L'han enganyat els seus o ens està enganyant a nosaltres.

Dues últimes reflexions. Puigdemont ha tornat a clavar una derrota a l'estat espanyol. No poden amb ell. Sempre jugant al límit i desemmascarant les insuficiències democràtiques d'Espanya. Implacable en la seva estratègia frontal i sense complexos, sempre guanya, se li reconegui o no. I amb això una cosa més important: fa que la causa catalana sigui sempre present als mitjans internacionals. Sol, amb la seva maleta, d'aeroport en aeroport, amb uns quants ajudants i quantitat d'adversaris volent acabar amb ell. Va guanyar a Alemanya, a Bèlgica i ara a Itàlia. I Espanya ha perdut als tres llocs.

Un capítol a part mereix el seu advocat, Gonzalo Boye, i tot l'equip de Puigdemont. Lluitant sempre en condicions aparentment impossibles i amb riures, quan no rialles, dels seus rivals, les seves batalles jurídiques es compten per victòries. Boye ha hagut, a més, de patir una persecució implacable per part de la Justícia espanyola per ser l'advocat del president. No és l'únic perseguit per la repressió, que suma més de 3.000 persones. Però, en el seu cas, només una resiliència a prova de bomba per desemmascarar la Justícia espanyola explica la seva estratègia de defensa. Sempre a l'atac i sense retrocedir. Mirant a Europa i confiant en Europa.