La renúncia de Jordi Sànchez a optar a la secretaria general de Junts per Catalunya en el congrés que se celebrarà el mes de juny marca un punt d'inflexió molt rellevant en la formació política independentista. La decisió de Sànchez ―inesperada pel moment triat, previsible per la necessitat de treure pressió a l'organització― aclareix el camí al substitut o substituta, però també li posa deures: una llista de consens, un equip compacte, un rumb al partit que no sigui revisable cada setmana per uns o per altres en funció del soroll que hi hagi i unes línies ideològiques clares, de les quals actualment en manca, i que ha acabat sent un taló d'Aquil·les a l'hora de definir en moltes ocasions la posició de Junts.

Si abans que Sànchez anunciés la seva decisió, les mirades estaven pendents del que faria Jordi Turull i de quin moment faria el pas, ara és obvi que el calendari s'ha accelerat perquè el congrés serà al juny i no pas al juliol i el càrrec haurà de tenir obligatòriament un nou responsable. Turull és un polític amb llarga experiència que ha reforçat el seu lideratge després de l'injust pas per la presó, però Junts continua sent més un moviment que un partit, amb els avantatges i els inconvenients que això té. A més, es tracta de substituir qui ha estat l'arquitecte de les principals decisions: des de l'entrada al Govern que presideix Aragonès fins als membres que s'incorporaven passant pels acords per sumar alcaldes del PDeCAT a les llistes de Junts en les pròximes municipals, o el pacte per tancar el relleu de nombrosos càrrecs institucionals caducats i entre ells els sempre complicats mitjans públics.

També ha estat l'encarregat d'apagar incendis sobrevinguts, fruit en més d'una ocasió de canvis d'opinió després que s'havia acordat poc abans el contrari. Aquesta situació impedia de tancar ferides a Junts i mantenia una tensió que el situava sempre com un partit amb moltes veus oposades, no pas com un partit coral on uns i altres ajudaven que la simfonia sonés millor. El balanç de l'acció política de Sànchez, que al final és el que compta, només pot ser positiu si el que es pretenia és que Junts no perdés la línia de partit de govern després de quedar tercer ―mai no havia quedat en tan mala posició en unes catalanes― en les eleccions del 14 de febrer del 2021. Una altra cosa diferent és si Junts hagués apostat per quedar-se fora del Govern, però aquesta tampoc no era l'opció de Jordi Turull, ni dels altres dos presos de Lledoners, Josep Rull i Quim Forn. Tampoc no va ser de manera majoritària la de l'executiva de Junts. Una altra cosa és que la tensió entre les diferents ànimes hagi estat una constant des de llavors i hagi fet més fràgil el seu lideratge que, malgrat tot, ha exercit amb una autoritat i autonomia rellevant.

Un cop aclarida la casella sobre la renúncia de Sànchez a continuar, caldrà estar atents als moviments de Carles Puigdemont, el president del partit. És de sobres coneguda la seva posició de prioritzar el Consell per la República davant la presidència de Junts i la decisió de renunciar al càrrec amb l'horitzó judicial del Tribunal General de la Unió Europea aclarit, un fet que passarà entre juliol i setembre, més aviat a la tornada de l'estiu. El congrés al juny l'obliga a adoptar abans la decisió i les possibilitats que renunciaria eren fins ara molt altes encara que caldrà esperar que així ho comuniqui. La carta que té a favor és que el partit respirarà alleujat si el meló de la presidència ara no s'obre i es demora el màxim possible.