L'elecció de Lluís Llach aquest dissabte com a nou president de l'Assemblea Nacional Catalana, després d'una infinitat de turbulències que en van bloquejar l'elecció la setmana passada, posa punt final a una etapa convulsa de l'entitat i suposa l'entrada d'aire nou en una organització que, sens dubte, ho necessitava. L'ANC retorna amb el cantautor als seus orígens fundacionals, que tenien per objecte pressionar els partits independentistes i no substituir-los, com s'ha intentat aquests últims temps. Malgrat que un nom, ni tan sols un equip, és garantia absoluta de res, és obvi que els vímets per a un període diferent, que superi la divisió i la fractura, s'han posat. També, que l'experiència de Llach i la seva tossuderia —qualsevol altre amb el seu prestigi ja ho hauria deixat— en la recerca de consensos és un actiu fonamental en aquests moments.

Poc devia esperar Lluís Llach a la tardor del 2015, quan va acceptar encapçalar les llistes de la candidatura de Junts pel Sí per Girona, que aquell compromís puntual i sobrevingut el duria, gairebé una dècada després, a presentar-se i guanyar les eleccions a l'ANC. Ell, com la traspassada Muriel Casals o els també diputats d'aquella legislatura que van ser caps de llista per Tarragona —l'economista Germà Bel— o Lleida —Josep Maria Forné—, van contribuir a un moment puntual d'unitat de l'independentisme. De la mateixa manera que Pep Guardiola acceptaria tancar la llista per Barcelona juntament amb tots els expresidents del Parlament de Catalunya fins aleshores.

L'ANC retorna amb el cantautor als seus orígens fundacionals, que tenien per objecte pressionar els partits independentistes i no substituir-los

El cert és que Llach, lluny d'anar allunyant-se d'aquell compromís inicial que va finalitzar sobtadament amb l'aplicació del 155 i la supressió del Govern i el Parlament, ha anat acceptant responsabilitats, primer com a president del consell assessor per a l'impuls del fòrum cívic i social per al debat constituent, després com a membre del Govern del Consell de la República i ara president de l'ANC. El primer missatge de Llach ja dona idea de cap a on pensa orientar la seva presidència: rebuig de l'amnistia si no és per a tothom, noves tàctiques a l'hora de practicar la desobediència civil, una participació més gran dels socis de l'entitat, per fer-la menys piramidal, i una organització més col·legiada que presidencialista.

La reacció de les entitats sobiranistes, felicitant-se de l'elecció de Llach, també permet esperar una col·laboració més important amb totes elles, des d'Òmnium Cultural a l'Associació de Municipis per la Independència o el Consell de la República. Els últims temps, la fractura de l'ANC amb totes elles era evident, sobretot després dels intents, que van ser avortats pels socis, d'impulsar una candidatura a les últimes eleccions catalanes. El canvi de rumb ja es notarà, segurament, en un reforç més gran dels instruments unitaris, que —igual que funcionaven antany— cal que tornin a ser greixats.