Sota la capa d'acabar amb una llei de secrets oficials aprovada en ple franquisme, en època de l'almirall Carrero Blanco, i retocada l'octubre de 1978, una mica abans d'aprovar-se la Constitució, el govern de Pedro Sánchez està a punt d'aprovar l'avantprojecte de llei d'Informació Classificada que pretén embolicar en una capa d'opacitat, silenci i foscor els principals esdeveniments ocorreguts a Espanya durant 50 anys des que van succeir, amb una pròrroga excepcional de 10 anys més. O sigui, a la pràctica, mai no sabrem res en vida de qui va dur a terme una acció important i tot quedarà en mans dels historiadors.

Això succeirà, per exemple, amb el 23-F de 1981, que es desclassificaria —si s'arribés a complir el termini màxim— el 2041; o els esdeveniments de la transició o els GAL, que hauríem d'esperar que es desclassifiqués la informació oficial fins a l'any 2035 i es podria anar allargant en la dècada dels 40. Val aquí també el "atado y bien atado", ja que un període tan llarg no és habitual en les democràcies del nostre entorn. Als Estats Units, per exemple, tot secret es desclassifica al cap de 20 anys com a màxim, com un exercici d'una certa transparència i el president pot ser jutjat en vida per l'opinió pública. En altres països com França, el Regne Unit, Portugal o Itàlia acostuma a ser un termini de més o menys la meitat del que es pretén implementar a Espanya.

Pel que fa a la dècada independentista a Catalunya, iniciada el 2012, haurem d'esperar fins al 2072 per conèixer quines van ser les decisions oficials sobre l'Operació Catalunya i la voluntat de l'Estat d'esclafar el moviment sobiranista. Encara que hi hagi molta merda per enterrar per part de l'Estat espanyol —el que hem conegut de l'excomissari Villarejo ha de ser només un aperitiu, per escandalós que ens hagi semblat sentir àudios de membres de l'executiu que va presidir Mariano Rajoy— el que es pretén fer per part de l'executiu de Pedro Sánchez és del tot escandalós.

De segur ho ha de tenir lligat amb el Partit Popular, Vox i Ciutadans, aquesta majoria alternativa amb la qual tira les coses endavant quan no compta amb la majoria de la investidura, aquella en la qual hi va haver Unidas Podemos, Esquerra Republicana, Bildu i el PNB. La facilitat amb què Sánchez maniobra quan es tracta de protegir coses transcendents del deep state no fa sinó reflectir que hi ha una majoria del règim del 78 que supera qualsevol resultat electoral, que sempre està al servei d'una idea d'Espanya i és capaç de protegir-se sempre. Costi el que costi.