Una setmana després dels transcendentals comicis de Barcelona en els quals Xavier Trias va aconseguir alçar-se amb la primera posició amb 11 regidors, per davant de Jaume Collboni amb 10 i Ada Colau amb 9, i es van evidenciar els desitjos de canvi a la capital catalana, potser la principal notícia, per sorprenent, són els moviments dels dos dirigents de l'esquerra local per assolir 21 regidors amb qui sigui, inclosos els representants de dretes al consistori.

Ara importa poc que Collboni assenyalés durant tota la campanya que si no guanyava els comicis se n'aniria a l'oposició i que l'encara alcaldessa quedés en tercera posició. Res sembla tenir valor per conservar els privilegis dels últims vuit anys. Les declaracions de la ministra d'Hisenda i vicesecretària general del PSOE, María Jesús Montero, suplicant al PP que faciliti la investidura de Collboni són simplement una vergonya. En quin moment els populars han deixat de ser la dreta trumpista, com els va definir Pedro Sánchez dilluns passat? Què pretén dir-nos Montero, que el PP és un grup neofeixista tots els dies menys el 17 de juny, quan es votaran els nous alcaldes i aquell dia benvinguts en siguin els vots?

Catalunya ha registrat en aquestes recents municipals sis punts menys de participació que el 2019. Les raons són moltes i fins i tot cada formació política en tindrà les seves. Però no hi ha dubte que una de les causes és la manca de correspondència entre el que es diu i el que es fa. Passa a tot arreu, certament. Però enlloc més no existeix l'embafament que hi ha a Catalunya. Collboni no tenia per què dir que si perdia se n'anava a l'oposició. Però ho va dir. El PSOE no té per què assenyalar el PP com un grup de feixistes que no accepten els resultats. Però ho fa. Demanar-los un mínim de coherència no sembla pas exagerat.

El mateix passa amb el recurs d'Ada Colau contra el recompte de les eleccions municipals del passat 28 de maig. Després de diumenge, els comuns ja van assenyalar que hi havia hagut errors en l'escrutini i que la Junta Electoral de Zona els donaria la raó en l'escrutini de divendres passat. Això no va passar i ara hi han presentat un recurs. Han d'estar absolutament segurs que tenen raó i que la Junta Electoral de Zona modificarà el seu criteri, perquè si no acaba sent així les crítiques que rebran per no acceptar els resultats seran comprensibles.

A ningú no li agrada perdre, però en política no tot és il·limitat per mirar d'aferrar-se a un càrrec. L'actitud de Xavier Trias el 2015 quan hauria pogut ser alcalde malgrat que va quedar segon a les municipals, els hauria de servir d'exemple. A Trias el va anar a buscar el PP i qui sap què hauria passat si hi hagués jugat. Però va acceptar la derrota i es va apartar. Una cosa aparentment tan fàcil, però que vuit anys després d'altres no han entès. Ni això, ni el vot dels barcelonins.