Quan un llibre sobre política desperta interès, sol ser per alguna d'aquestes dues coses: és un polític retirat que presenta les seves memòries o qui escriu atresora tanta informació que val la pena ser-hi present. L'acte a la Casa del Llibre de Merèixer la victòria, escrit per David Madí, es correspon sense cap dubte al segon cas. El llibre editat per Columna té 321 pàgines i no deixa indiferent. Hi ha elogis i crítiques, anàlisi i reflexió, tàctiques i estratègies, i quan l'autor diu que no és sectari no vol dir que la seva mirada sigui bonista i ingènua. Madí és un impenitent militant de la victòria en un país al qual li costa massa guanyar i que es conforma amb perdre per la mínima. Aquell encara hi ha partit quan davant s'alça un estat que només sap guanyar perquè gairebé sempre ha guanyat. Pel civil o pel militar.

Merèixer la victòria és una reflexió apassionada d'una època que té molta literatura publicada des del vessant més periodístic, però no des dels qui van participar activament en la cuina —llegiu Estat Major— sense ser pares de res, però formant part de la família. Madí no ho diu, però sembla reflectir una certa frustració per massa actituds mancades de professionalitat i de coneixement de la història. No ho critica, perquè molts dels actors s'hi van trobar sense haver pogut tenir un GPS amb el qual moure's davant una capital que va tenir un imperi i que, amb els segles, si alguna cosa ha après, és a defensar-se. No hi ha marge per empatar, quan perden, ho perden tot. Però quan guanyen, ho fan sense contemplacions. Passant per sobre d'antics aliats i fent servir tots els ressorts del poder, inclosa l'Agència Tributària, que descriu com la Nova Inquisició.

Al llibre sobrevola una idea que és atemporal i que és al centre de moltes de les derrotes: la divisió. Madí és un ferm defensor de la unitat independentista que tants maldecaps i discussions ha provocat entre els dos partits centrals que l'ocupen: Junts i Esquerra. La seva posició es basa en una màxima contrastada: les victòries han vingut sempre de la mà de la unitat. Però les coses mai no són tan fàcils, sobretot quan el camí a recórrer és ple de claus i aquí tots en són responsables i tots tenen ferides, greuges, enganys i humiliacions. Girar-se enrere i mirar l'adversari del teu camp ideològic s'ha convertit per a molts d'ells en un trajecte impossible. Sempre recordo, en aquestes situacions, Jordi Pujol quan després dels intents del govern de Felipe González per incriminar-lo amb Banca Catalana va tornar anys després a la Moncloa per entrevistar-se amb el president del govern espanyol que necessitava el seu auxili. "No el podré perdonar mai, les nostres relacions seran amb un mirall trencat que és impossible d'unir. Però si el guardo en un calaix i no l'obro cada dia, les coses poden ser diferents", va explicar abans de començar una negociació que va deixar els seus fruits.

Madí defineix el període 2018-2023 com el quinquenni caïnita i planteja tres escenaris de futur: no farem res, ho tornarem a fer i ho farem diferent

Hauria de ser més fàcil entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras que entre Jordi Pujol i Felipe González, perquè, al final, el que està en joc és el futur de Catalunya i aquí el mirall trencat no és cap altra cosa que el país desmembrat i per refer. Madí defineix el període 2018-2023, quan tanca el llibre, com el quinquenni caïnita i planteja tres escenaris de futur: no farem res, ho tornarem a fer i ho farem diferent. Es rebel·la davant de les dues primeres opcions, però no està segur que es pugui fer la tercera, ja que dubta que hi hagi mirada prou llarga, la unitat política imprescindible i el plantejament polític adequat per trobar un replà que doti Catalunya de tots els ressorts polítics, econòmics i financers, aprofitant la conjuntura de l'independentisme a Madrid, abans d'un nou assalt definitiu. No són reflexions d'un outsider, sinó de qui és considerat per molts tant d'un espai polític com l'altre  un dels estrategs de capçalera de Catalunya. Si no, l'estrateg en cap.