Deia Konrad Adenauer, primer canceller de l'Alemanya Occidental i un dels pares fundadors del que seria la Unió Europea, que, en política, l'important no és tenir raó, sinó que te la donin. És possible que, com a president de la Generalitat, Salvador Illa visqui moltes vegades en aquest món complicat en què no gaudeix d'una majoria estable al Parlament, però aconsegueix tirar endavant amb majories polítiques diferents les qüestions que li plantegen els grups de l'oposició. És el que s'anomena compondre majories variables, que vol dir, a l'hora de la veritat, traçar les aliances parlamentàries necessàries per no quedar mai en minoria. Això avui està a l'ordre del dia, entre altres coses, perquè les fronteres ideològiques han anat desapareixent en benefici dels interessos i de l'habilitat per saber negociar a moltes bandes. Aquest dijous, el Parlament ens ha ofert un petit tast de com es pot recórrer a la majoria que va donar suport al 155 de la Constitució en una qüestió de caràcter nacional, posar-se de perfil amb Junts i PP per no oposar-se del tot al Hard Rock i aprovar amb el partit de Puigdemont el salari mínim català de referència de 1.400 euros.

Anem a pams. A l'envit de bona part de l'oposició —Junts, ERC i la CUP— sobre la polèmica participació en el telèfon d'emergències 112 de la Generalitat de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i la petició de la rectificació dels acords de la Junta de Seguretat, perquè ho consideraven un retrocés en les competències de la Generalitat en aquesta matèria, el PSC hi va respondre en contra amb una majoria parlamentària torbadora. Els socialistes van buscar i van trobar el suport dels diputats del PP i de Vox i l'abstenció dels Comuns. Illa envia així un missatge clar: no hi ha majories impossibles i en aquesta mena de temes més nacionals, encara menys. És un avís gens innocu, però també una doble declaració d'intencions. Disposició absoluta a guanyar totes les votacions que pugui i les majories variables hi són per munyir-les al màxim. I aquest tema de la Junta de Seguretat no era gens menor, sobretot perquè els partits independentistes l'havien elevat a la categoria d'afer important i l'han perdut.

Els socialistes envien un avís a navegants: si cal pactar amb PP i Vox, ho faran

Els socialistes també envien un altre avís a navegants. Si cal pactar amb PP i Vox, ho faran, i una cosa són les preferències de voler establir un marc de governabilitat amb Esquerra i els Comuns i una altra de molt diferent quedar aparedats i perdre votacions al Parlament. Complexos zero, per tant, i això que el tema és dels vidriosos, perquè aparèixer en temes de seguretat i també d'autogovern de la mà de populars i Vox a alguns socialistes els podria fins i tot grinyolar. Amb poques hores de diferència, es van produir dues votacions més que ja van tenir un altre perfil polític, com ara la del Hard Rock i la del salari mínim català de referència. El tema de l'ampliació del complex lúdic de Tarragona té el vet dels Comuns i l'aquiescència d'Esquerra, que a la legislatura anterior, quan manava, semblava estar-hi més o menys a favor i que ara hi està en contra. Els socialistes van acceptar dels Comuns a la investidura que el projecte descarrilaria, i per això s'apugen els impostos al joc del 10% al 55%. Però sempre hi ha conats de resistència i el Parlament ha aprovat una moció del Partit Popular que insta al Govern a aprovar el Pla Director Urbanístic (PDU) del projecte gràcies a l'abstenció dels socialistes, un element indispensable per tirar-lo endavant. Veurem en què acaba tot plegat, encara que el projecte es troba més en dic sec que qualsevol altra cosa.

Resumint: el PSC té, ara per ara, una navegació tranquil·la al Parlament. Si es consolida la idea de l'equip de Junqueras, que resultarà, segurament, guanyador del Congrés d'Esquerra aquest dissabte, el més probable és que no exigeixin al PSC entrar al Govern —una altra cosa és Barcelona— i es conformin a influir-hi des de fora. És un bon escenari per a Illa, ja que el Govern hauria de treballar més les majories parlamentàries, però guanyaria estabilitat política i coherència ideològica. No hi ha res millor que els governs monocolors si l'esdevenidor parlamentari no acaba sent un suplici. Entre altres coses, perquè els errors sempre són més gestionables i la remor de discussions i punts de vista diferents de vegades acaba sent insuportable. L'última experiència del tripartit d'esquerres entre el 2003 i el 2010 encara pesa, i molt, a dirigents d'un partit i l'altre. Una altra cosa són els Comuns, que sempre han tingut a l'horitzó entrar al Govern si en tenen la possibilitat.