La multa de 277.000 euros que ha imposat el Tribunal de Comptes a Manuel Valls per finançament irregular de la campanya electoral a les municipals del 2019 suposa l'últim episodi conegut del que fou una autèntica operació d'estat, duta a terme per l'establishment local, per impedir que l'independentisme assolís l'alcaldia de Barcelona. L'Upper Diagonal es va moure amb destresa i amb cartera, primer per injectar recursos a Valls que permetessin a l'unionisme arribar en condicions de batre l'independentisme, i després forçant una coalició que ha donat a Ada Colau quatre anys més com a alcaldessa, massa amb l'indiscutible retrocés que avui pateix la ciutat.

Valls va fer la feina que se li va encarregar i avui segueix potser des de París, ciutat on ha retornat després del fracàs polític, el desastre provocat a Barcelona. La millor notícia tal vegada és saber que, quan va tornar-hi, els francesos li van negar l'escó a l'Assemblea Nacional i avui s'esllangueix en espera de noves oportunitats. D'aquella experiència als despatxos se'n penedeixen en bona part fins i tot els promotors, que no van mesurar les conseqüències que tenia desplaçar l'independentisme de l'alcaldia si l'alternativa era quatre anys més de Colau, i van optar per sacrificar Barcelona i preservar la unitat d'Espanya.

Paradoxa curiosa: des del 2019 han estat actius en contra del govern de la ciutat, i volen esborrar per a la història el seu descomunal error polític, com ho havien estat abans de les eleccions de fa quatre anys. Però en política els errors també es paguen i avui Barcelona ha perdut bona part de l'impuls que arrossegava i només la inèrcia de la seva història, la invariable posició com una de les ciutats de moda, i la dimensió inherent de gran metròpoli li permet mantenir-se a la superfície.

Perquè una de les equivocacions més habituals a Barcelona en els últims anys ha estat provar d'incorporar actors polítics que es prestessin a fer d'homes de palla en els moments decisius. Per això Valls va poder abandonar Barcelona sense cap càstig. Aquesta dèria acaba afavorint grups polítics o candidats que en condicions normals o no s'hi presentarien, o ho tindrien més difícil. Estaria bé que l'Upper Diagonal hagués après alguna lliçó del passat i es deixés d'invents a les municipals del pròxim mes de maig. Perquè després de vuit anys al tobogan, Barcelona necessita un nou horitzó, molt allunyat del que han suposat aquests dos mandats.