Una de les característiques de la justícia espanyola des que va desembarcar, el 2017, amb tota la força i autoritat de l'Estat per revertir la situació generada pel referèndum de l'1 d'octubre i la declaració d'independència del dia 27 del mateix mes, ha estat atribuir-se la facultat de decidir qui es presenta a unes eleccions i qui no. Poc es diu del que és, a la pràctica, una anomalia a Europa. Així, per la via penal, s'aparten candidats de la carrera política i es fan vestits a mida, a criteri del magistrat sentenciador de torn. Només els exiliats, i per la via del Parlament Europeu, han aconseguit saltar-se el mur jurídic de Llarena i Marchena, així com el de la Junta Electoral Central. Els últims que pagaran aquesta arbitrarietat del Suprem seran Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa, tots ells membres del Govern de Carles Puigdemont i als quals se'ls ha aplicat la malversació agreujada per mantenir-los una inhabilitació en càrrec públic d'entre 12 i 13 anys.

Per què ells i no d'altres? Per contestar-nos aquesta pregunta l'hem de veure amb els ulls del Tribunal Suprem i no amb la mirada en el guerracivilisme existent al si del món independentista. El deep state té al radar de la repressió, de manera molt destacada, el president Carles Puigdemont, convertit per situacions de la vida i intel·ligència del seu equip d'advocats, que coordina Gonzalo Boye, en una peça inabastable per a Pablo Llarena. Una peça de caça major i, sens dubte, la frustració més gran d'aquest magistrat que fa més de cinc anys que es dedica a una persecució tan implacable com frustrant. L'última sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), en contra del que esperava el Suprem, ha posat més difícil que prosperin unes noves euroordres. Tant és així, que, encara que han transcorregut dues setmanes, aquestes no s'han emès i no hi ha data prevista per a això. Des del 31 de gener, Puigdemont (també Toni Comín) respira tranquil, i, suposo, Llarena busca alguna escletxa d'esperança per no fracassar en la que, segurament, serà l'última euroordre contra els exiliats a Brussel·les després de l'advertència del TJUE sobre la reiteració en la utilització d'aquest mecanisme.

Que el Suprem acabi decidint sobre les llistes electorals, sigui la convocatòria que sigui, municipal, catalana, espanyola o europea, és una anomalia democràtica a la qual no ens hauríem d'acostumar.

En un segon estadi per al Suprem hi ha Junqueras i Turull, números dos i tres d'aquell Govern i, en aquests moments, els màxims dirigents d'Esquerra i Junts. El Suprem, que assegura que no fa política, clar que l'acaba fent: als números u d'Esquerra i Junts se'ls tanca el camí a ser candidats fins al 2030 i el 2031, i, en tot cas, tenen llum verda, així que es podrien interpretar d'una manera més general i amb Puigdemont a l'exili els números tres d'aquella insurrecció de 2017, Marta Rovira i Josep Rull. El suprem es reserva el domini d'un factor tan important com el temps, i aquest acaba sent el seu as a l'hora d'aplicar la repressió i singularitzar els seus moviments. Una última dada: dels quatre inhabilitats fins a la pròxima dècada, Turull és el que ha sortit més mal parat pel temps que va estar al Govern, una mica més de tres mesos, del 14 de juliol al 30 d'octubre, que va quedar dissolt per Mariano Rajoy.

Que Catalunya no viu una situació pròpia d'un país normal és una evidència palmària. Que tant de temps després continuï sent el Suprem el que acabi decidint sobre les llistes electorals, sigui la convocatòria que sigui, municipal, catalana, espanyola o europea, és una anomalia democràtica a la qual no ens hauríem d'acostumar. No hi podrà haver una situació normal fins que tot això es corregeixi. L'agenda del retrobament del PSOE, més enllà de ser una fal·làcia, pretén passar per sobre d'aquesta anomalia que passa per sobre de la realitat, atropellant drets i fabricant relats falsos. Intentant fer de la llibertat i del dret a ser elegible alguna cosa a transaccionar.