El desvergonyiment del ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, justificant la infiltració d'un membre de la policia nacional espanyola en els moviments socials catalans per la necessitat de prevenir la comissió de delictes, ens hauria d'avergonyir a tots. És una resposta més pròpia dels ministres de la Governació que van tenir la responsabilitat de dirigir la seguretat de l'Estat en els anys pretèrits a la Transició espanyola que una contestació del govern que s'autodefineix com el més progressista de la història d'Espanya. És clar que Marlaska no és progressista i la seva etapa passada com a jutge ho evidencia. O moltes de les respostes que ha ofert quan el seu ministeri ha tingut conflictes i només s'ha de recordar l'escandalós cas de la tanca de Melilla. Però el que és més preocupant és que Marlaska diu això perquè té carta blanca, sap que no li passarà res i que es poden dir disbarats com aquest, que, encara que expliquen moltes coses, també diuen força de la manera d'entendre el poder sense cap mirament envers plantejaments democràtics.

No és casual el que diu Marlaska. Tampoc el que fa. El govern espanyol ha entrat en una deriva de regressió i, després de pactar fins ara els eixos de la legislatura amb Esquerra, ha enfilat el camí de l'aparent separació de cadascú per la seva banda. Un cop superat l'últim revolt, que va ser la reforma del Codi Penal amb la supressió del delicte de sedició, la modificació del delicte de malversació i la incorporació d'un nou delicte de desordres públics agreujats, s'han instal·lat al PSOE dues premisses: cap concessió més i fustigació màxima a l'independentisme. De la primera n'hi ha hagut aquest dimarts un nou exemple amb el rebuig del ministre de Presidència, Félix Bolaños, a convertir la comissaria de Via Laietana en un centre de memòria històrica. De fet, ha anat més enllà i ha afirmat que la comissaria ja s'ha resignificat, perquè els que hi treballen "defensen la Constitució i els valors democràtics".

En aquesta línia, també ha fet la seva aportació Pedro Sánchez. En una reunió amb el grup socialista al Congrés, ha presumit d'haver trencat l'independentisme i que sota el seu mandat s'ha revertit la situació originada el 2017 amb el referèndum d'independència. El president recordava amb aquesta posada en escena aquella famosa declaració de la llavors vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, que també havia acabat amb l'independentisme i desmuntat el Diplocat (l'acció exterior de la Generalitat). "Ja no es diu Diplocat, es diu Diplocat en liquidació", va sentenciar Soraya, unes setmanes abans que l'independentisme arrasés en les eleccions del 2017. Esclar que Sánchez ho fa per atreure vots fora de Catalunya, però unes eleccions sempre són com un pèndol, que, si no ho calcules bé, el que guanyes a les Espanyes ho pots acabar perdent a Catalunya.

Marlaska, Bolaños i Sánchez parlen i actuen, en aquest final de cicle polític, d'una manera no gaire diferent de com ho faria el PP, en un intent de recuperar el centre perdut. Però encara li queden nou mesos al govern, ha de continuar aprovant lleis, i abraçades de l'os com la del PP amb la llei del només sí és sí ajuden més a centrar el PP que a ressituar el PSOE. Al final, amb Podemos en contra, l'aliança entre socialistes i populars en una qüestió tan important com aquesta no és la que més convé al govern espanyol. Sobretot, després del reconeixement del president que s'havia entrat tard i malament en una modificació que era clamorosa en vista de les sentències. Perquè els jutges també han jugat aquí la seva pròpia partida.