S'acaba d'obrir, i de la pitjor manera possible, el meló de la rebaixa d'impostos després que el president de la Junta d'Andalusia, Juanma Moreno, hagi decidit copiar el model de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i suprimir l'impost de patrimoni després del de successions. I, a més, ho ha fet d'una manera que, si féssim servir un llenguatge esportiu, diríem que ha estat passant a l'ofensiva: convidant els empresaris catalans que ubiquin la seva seu central al sud d'Espanya. Entrarem després en una qüestió que és capital: una comunitat autònoma que rep ajuts extres en funció d'un saldo net negatiu pot practicar dúmping fiscal? Al debat polític entre partits de diferent ideologia i de diferents territoris s'hi ha afegit de manera matussera el ministre de Migracions i Seguretat Social, José Luis Escrivá, amb una proposta tan simplista com sempre ben acollida des de l'establishment espanyol: cal centralitzar impostos per evitar que les comunitats autònomes competeixin entre elles per abaixar-los.

És evident que, agradi o no agradi, la iniciativa d'Ayuso a Madrid de supressió de l'impost de patrimoni acompanyada de la de l'impost de successions ha tingut un efecte lesiu per a Catalunya, perquè, siguin moltes o poques, hi ha empreses —també particulars— que han aprofitat per fixar la residència a Madrid. El discurs de l'esquerra espanyola i catalana que regala impostos als rics pot tenir una base certa però té també un punt de demagògia i evita mirar de cara al problema real: se'n van o no se'n van empreses i particulars? Tenen o no tenen més capacitat per retenir empreses i particulars? Què agrada més a la ciutadania, que finalment és la que acaba votant, Ayuso dient que serà el pitjor malson de les persones que intentin apujar impostos o el president Pere Aragonès assenyalant que Andalusia i Madrid no podran competir amb Catalunya a través del dúmping fiscal? És que Madrid ja hi competeix, i amb avantatge, i Andalusia està muntant la rampa de sortida per sumar-s'hi convidant 7.200 nous contribuents, i d'aquí la referència als empresaris catalans, que traslladin la seva residència per compensar els més de 90 milions d'euros que deixa de recaptar.

És evident que el Partit Popular està en mode electoral i que aquesta mena d'iniciatives compten amb el vistiplau del líder de la formació, Alberto Núñez Feijóo. Com també és indiscutible que Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa amb el discurs en campanya el 2011 ben après que abaixaria impostos i va fer justament el contrari. Però en política es viu del present, importa poc el passat i el cert és que tant Ayuso com Moreno s'han posat en actitud d'autonomies sense impostos i el debat no està centrat en la pèrdua de pressupost en àrees socials tan sensibles com sanitat o educació, perquè, si fos així, amb les víctimes mortals que hi va haver a la Comunitat de Madrid, la seva presidenta no hauria pogut ni presentar-se, i va obtenir majoria absoluta enmig d'una aurèola demagògica però que va impulsar aquest resultat de ser "la comunitat de la llibertat".

En aquest debat que ja s'ha obert, Catalunya haurà de trobar el seu lloc si no vol perdre bous i esquelles entre els dos pols existents: el dúmping del PP i la recentralització del ministre Escrivá. Perquè la desautorització del govern espanyol a Escrivá té el valor que té i el globus sonda per a navegants, que és el que millor sap fer Pedro Sánchez, ja està aquí. És possible que també, a Catalunya, s'hagi de posar punt final a algunes distorsions del procés sobre que només hi ha hagut renúncies d'un espai polític i les polítiques que s'han anat aplicant en molts departaments han tingut, moltes vegades, un component gairebé únic d'esquerres. Com si no hi hagués una alternativa ideològica a aquestes iniciatives que, en un moment o altre, bé hauran de defensar i posar a sobre de la taula els que ho porten en el programa si volen tenir un terreny de joc propi.