Quaranta dies després, Pedro Sánchez ens ha enviat una nova carta per X explicant-nos com està, els problemes que té, que es troba més fort i convençut que mai i que el jutge que investiga la seva dona i que l'ha citat a declarar el 5 de juliol a les 10 del matí per la presumpta comissió dels delictes de corrupció en el sector privat i tràfic d'influències deu tenir algun interès a desvirtuar el resultat de les eleccions europees de diumenge que ve. Ja ho podem dir: en l'època dels missatges curts i directes, Sánchez ha iniciat la recuperació del gènere epistolar com una arma electoral mortífera. Ho va fer per primera vegada el passat 25 d'abril, en l'inici de la campanya electoral catalana, quan ens va explicar que estava molt enamorat, que la seva dona patia una persecució judicial i que es retirava cinc dies a meditar si valia la pena continuar en el càrrec del president del govern espanyol.

Aquella dimissió fake, que va provocar un impacte emocional important en l'electorat català, va ser una jugada innovadora i important al tauler polític català. Durant cinc dies, un no-candidat va fer que tota la campanya girés al seu voltant, mobilitzés cèl·lules de votants dorments del cinturó de Barcelona i Tarragona molt poc atretes a participar en unes eleccions catalanes i portés els seus simpatitzants a les urnes com si es tractés, en part, d'unes espanyoles. Va ser brillant i reeixit, i mai no sabrem quants dels 42 diputats del PSC els va aconseguir amb la seva sobreactuació. Ara, cinc dies abans de les eleccions europees, repeteix el moviment i contraprograma la citació judicial amb un nou relat, una altra nova carta, amb la qual, si més no, equilibra el debat: què és més important, la citació judicial a Begoña Gómez o la persecució de la dreta i de la ultradreta que pateix de la qual ens parla Sánchez? Tindrà la mateixa importància, el mateix recorregut i la mateixa mobilització dels seus amb la segona carta que amb la primera?

Pedro Sánchez converteix la situació judicial de la seva dona en un melodrama públic, oblidant que presideix la cinquena economia de la Unió Europea per volum de PIB i la número quinze entre les economies mundials

Però aquesta no és l'única qüestió. Pedro Sánchez té tot el dret a defensar-se. Només faltaria. I a defensar la seva dona i la seva família si se sent agredit, maltractat o injustament vexat. No té més drets que qualsevol ciutadà, però tampoc menys. Una altra cosa molt diferent és convertir la situació judicial de la seva dona en un melodrama públic, amb rivets de telenovel·la de Llatinoamèrica, oblidant que presideix la cinquena economia de la Unió Europea per volum de PIB i la número quinze entre les economies mundials. Això per si sol ja obliga a alguna cosa. A no situar-nos en una posició propera al ridícul. Ja sé que mai com ara la política va ser tan espectacle, per part dels uns i dels altres. I que el que abans era extravagant ara forma part del dia a dia de la vida pública.

Diu Sánchez a la seva carta: "La Begoña i jo sabem per què l'ataquen. Cap dels dos no som ingenus. Ho fan perquè és la meva parella. Ella és una dona treballadora i honesta que reivindica el seu dret a treballar sense renunciar-hi per les responsabilitats del seu marit. Dret que jo defenso en la meva vida familiar i pel qual treballo com a president del govern d'Espanya per garantir que homes i dones tinguem les mateixes oportunitats i els mateixos drets". I adverteix del que es publicarà aquests dies: "Tot mentida. Una gran falsedat. Una més. Pel que fa a mi, no tingueu cap dubte que no em trencaran". Aquesta vegada, les cinc jornades de reflexió sobre el seu futur no seran necessàries. Per cert, al final ens diu que esgotarà la legislatura de quatre anys i de la qual en porta només un. Ja veurem si és veritat.