De res no deu servir explicar que si el ministre José Luis Ábalos formés part d'un govern d'algun dels països als quals hauríem d'aspirar a assemblar-nos de la Unió Europea, a hores d'ara, ja hauria presentat la seva dimissió. O l'hi hauria exigit el president del govern de torn o si no, l'opinió pública en el seu conjunt, la de dretes i la d'esquerres, la independentista i la no independentista. La qüestió és ben senzilla: el ministre de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana es va reunir en secret la nit de diumenge passat a l'aeroport de Barajas amb la vicepresidenta de Veneçuela, Delcy Rodríguez, i quan es va començar a conèixer la notícia es va dedicar a dir que era mentida. Aquesta actitud l'ha mantingut 48 hores, fins que els fets eren tan evidents que ha hagut de reconèixer que "es van saludar".
A aquest problema intern gens menor i al qual tornarem després se n'afegeix un altre d'àmbit internacional, ja que la vicepresidenta veneçolana té prohibida l'entrada a l'espai Schengen per les sancions que la Unió Europea va imposar al règim de Maduro. O sigui, el govern espanyol es va saltar el cordó imposat per la UE i Delcy Rodríguez va estar catorze hores a Espanya, es va veure amb el ministre i aquí s'acaba la informació sobre el que va fer i on va ser. No és una actitud gaire pròpia d'un soci lleial de la Unió Europea i és raonable que a Brussel·les ho estiguin tot menys contents, una cosa que, d'altra banda, tampoc no és una novetat.
Però tornem a aquest estil de fer política i construir el relat sobre la mentida. Ho hem vist a la recent campanya electoral on Pedro Sánchez es va presentar amb un programa i ara diu justament el contrari. Quin dels dos és el veritable? Ábalos ha seguit el camí del seu cap i, com un mentider compulsiu, ha passat del negre al blanc i, a més, s'enfada quan els periodistes l'inquireixen sobre la seva trobada amb la vicepresidenta veneçolana. Situacions com aquestes no només són un problema per a la classe política, que clarament ha deixat de ser valorada positivament per l'opinió pública, sinó que és, sobretot, l'exemple que es trasllada a la ciutadania, on la mentida d'una persona tan important com un ministre acaba sent interioritzada com una cosa normal. Que no té cap càstig. I, llavors, quin és l'exemple per a la societat? Amb quina autoritat es vol construir una societat en què la veritat sigui un dels seus valors i sigui al centre de l'exigència per exercir com a servidor públic? Valdria la pena reflexionar-hi.