La imatge pràcticament unànime del Bundestag, el Parlament federal, aplaudint l'excancellera alemanya que ha regit els destins del país durant els últims 16 anys i que aquest dimecres ha cedit formalment el testimoni al seu successor, el socialdemòcrata Olaf Scholz, és la que s'espera després d'un lideratge inqüestionable que ha reportat beneficis indiscutibles al seu país i que ha conduït el vaixell europeu amb més encerts que qualsevol altra cosa. Merkel, austera sempre a l'hora de rebre elogis, ha encaixat, ja des de la primera fila de convidats d'honor, amb una lleu inclinació de cap, la llarga ovació.

Merkel ja és història i ho fa amb uns percentatges d'aprovació de la gestió molt alts. Els aplaudiments rebuts reconeixen aquesta gestió, sens dubte, però també la necessitat que tenen els països i també els ciutadans, en aquests temps de gestions grises i irreconeixibles, sobretot en el positiu, de reconèixer-se en lideratges molt forts. A Merkel només li han faltat els aplaudiments de la ultradreta, a la qual tant ha criticat aquests últims anys, i fins i tot en això va saber estar abans que altres al costat correcte de la història i sense importar-li, per exemple, perdre el poder en alguns Länder per aquest motiu.

Donar resposta a tot plegat no serà una tasca fàcil per a Scholz, que estrena un govern —conegut com l'executiu de la coalició semàfor— amb socialdemòcrates, verds i liberals, que és tota una novetat a Alemanya. La seva entrada ha estat, si més no, cridanera: una pujada del 25% del salari mínim a gairebé dos milions de persones mentre el Banc Central alemany la criticava qualificant-ho de preocupant i, alhora, el compromís a no apujar impostos. Una cosa per destacar en una alternança de govern que acaba l'aliança entre democristians i socialdemòcrates i porta el govern conegut com a semàfor.

L'arribada de Scholz a la cancelleria, unida a les incerteses sobre les presidencials franceses, que celebraran la primera volta el diumenge 10 d'abril i la segona i definitiva quinze dies després, situen la política europea en una certa aturada fins ben entrat el segon trimestre de l'any vinent. Per primera vegada en anys, Marine Le Pen, la líder d'extrema dreta al capdavant de Rassemblement National, no té assegurat el pas a segona volta, i això podria malmetre amb la victòria de l'actual president Enmanuel Macron.

Valérie Pécresse, actual presidenta de la regió Île de France, que es defineix com una barreja de dos terços de Merkel i un de Thatcher, al capdavant de Les Republicains o bé el polemista Éric Zemmour, rivalitzant a l'extrema dreta amb Le Pen, i ara aparentment una mica més desinflat, estan amb aspiracions en la cursa cap a l'Elisi. Scholz espera parella europea mentre no deixa de sonar ridícul veure Pedro Sánchez a Galícia presentant-se com un pioner de les polítiques que practicarà a partir d'ara Alemanya.