L'Europa democràtica serra les dents en espera de les transcendentals eleccions italianes d'aquest diumenge, en les quals la candidata d'extrema dreta, Giorgia Meloni, pot ser que lideri els comicis en representació del partit ultra Fratelli d'Italia. Meloni té, segons coincideixen tots els sondejos i analistes transalpins, totes les cartes a favor, i amb la gran coalició de dreta i extrema dreta, de la qual formen part la Lega de Mateo Salvini i Forza Italia de Silvio Berlusconi, la possibilitat de fer un gir històric al país i controlar les dues cambres parlamentàries.

Meloni, amb un discurs populista i una imatge que ha arrelat de tornar l'orgull a Itàlia i de renovació del país, ha aguantat les escomeses d'Enrico Letta, que ha tingut la difícil missió d'aturar l'impuls de la ultradreta partint de la seva experiència política, perquè va ser primer ministre en els anys 2013 i 2014, dues vegades ministre entre els anys 1998 i 2001, i diputat al Parlament Europeu entre 2004 i 2006. Quan el 2014 va abandonar el palau Chigi, es va allunyar de la política per dedicar-se a la docència. Ara, al capdavant del Partito Democratico, busca una carambola gairebé impossible.

Encara que els partits tradicionals tendeixen a responsabilitzar la crisi econòmica de l'alça de les formacions polítiques d'ultradreta, això no és del tot cert i la causa fonamental cal buscar-la en les seves pròpies polítiques, la desafecció i allunyament de la ciutadania, els mals governs i la legitimitat que entre uns i d'altres donen a les formacions d'ultradreta. Espanya és un clar exemple d'això: el Partit Popular ha fet governs amb Vox amb una comoditat sorprenent i el PSOE hi ha jugat amb els vots al Congrés dels Diputats quan ha estat necessari. La política de culpar-se mútuament ha tingut més força que la de quedar-se en minoria per higiene democràtica. És obvi que Espanya no ha fet com França.

I, com passa sempre, ara venen els plors, les preocupacions i les amenaces. N'hi havia prou amb sentir aquest divendres la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, assenyalant que Brussel·les tenia prou eines si Itàlia s'allunyava dels principis democràtics, i posava els exemples d'Hongria i Polònia com si fossin casos comparables. Itàlia és la quarta economia d'Europa, un dels sis països fundadors de la Unió Europea al costat d'Alemanya, França, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg, i Roma ha estat present a tots els tractats històrics que s'han firmat. No és, per tant, Hongria i Polònia per més que ho prediqui Von der Leyen.

El risc d'una Europa desunida no és menor, ni tampoc el d'una Europa que no tingui consensos per defensar els valors democràtics, una cosa en la qual, d'altra banda, ja s'hi ha anat veient en els últims temps una certa crisi. Per això, els resultats seran molt importants no només per a Itàlia, sinó fora de les seves fronteres.