La marxa de Mònica Terribas de la direcció d'El matí de Catalunya Ràdio després de set anys al capdavant del magazine matinal subratllant que no se'n va "ni per raons personals ni per cansament"; el seu al·legat que "deixo El matí perquè crec que els engranatges d'aquesta màquina no poden permetre's cap grinyol i ara grinyolen" i el seu comiat gens enigmàtic, amb un missatge clar a la direcció de l'emissora, citant-la "que trobin una altra enginyera o enginyer que sàpiga fer funcionar aquesta màquina com ells volen" és una notícia preocupant. Es tracta d'una de les veus més autoritzades del panorama mediàtic català, una professional enormement competent, una treballadora incansable i una veu lliure i documentada i per això sempre incòmoda per a govern i oposició. Ha treballat amb tots i mai no s'ha casat amb ningú, més enllà de l'excel·lent duet que ha fet amb el periodisme de qualitat i el que ha de ser un mitjà de comunicació públic al segle XXI.
He tingut l'oportunitat i també la satisfacció professional de participar ininterrompudament els últims 20 anys, tots els dimarts, en tertúlies de ràdio, primer a RAC1 durant quinze anys i les últimes cinc temporades a Catalunya Ràdio. A RAC1 vaig veure créixer professionalment Jordi Basté des del mateix moment en què es va fer càrrec d'El món a RAC1 el 2007. Tan sols en dues temporades va aconseguir portar-lo al lideratge ininterromput dels matins radiofònics a Catalunya. Basté és únic, irrepetible i especial. Un monstre radiofònic i un visionari que aconsegueix inventar-se del no-res un programa que només ell veu i que, al final, tothom li felicita. També és generós com pocs, defensor de les causes perdudes quan toca i capaç de tirar-se a l'esquena especials un dia després de l'altre ja que viu per i per a la ràdio. El juny del 2015 va acabar la meva participació al seu programa i no va ser per una decisió seva o meva sinó un peatge complementari al meu cessament com a director de La Vanguardia.
Aquell estiu, encara no havia sortit El Nacional, Terribas em va convidar al seu programa i em va mantenir generosament dimarts com a dia de tertúlia, cosa que vaig agrair. A diferència de Basté, Mònica ja era una professional absolutament consagrada i amb un currículum enormement brillant tant a la televisió pública on va arribar a directora de TV3 com a Catalunya Ràdio. Terribas, sempre punxant i incòmoda per als entrevistats, com correspon a una professional notable, mai no ha practicat aquesta faceta amb els seus tertulians, que ha protegit fins a extrems exagerats sense que li importi la seva ideologia o la tendència. Això mai no és fàcil, ni tampoc de franc però aquestes eren les regles de joc de la jefa, com col·loquialment l'anomenaven amb un punt d'admiració, tot cal dir-ho, al seu equip del magazine.
Catalunya Ràdio té un problema, certament. I no perquè les persones siguin substituïbles, és clar. Sinó perquè un tòtem com ella no pot anar-se'n d'aquesta manera. Ni és just, ni és professional, ni és ètic. La ràdio catalana ha tingut des de fa set anys dos gegants al capdavant dels matins. I era un luxe, com bé saben els oients que els han premiat ininterrompudament EGM rere EGM. Si en algun lloc l'ecosistema mediàtic ha estat més català que espanyol ha estat a la ràdio. I això és un fet diferencial important que ajuda la llengua i reforça el relat català plural davant el discurs uniformista espanyol. Desconec quina serà la solució final a la barrabassada que s'ha produït però amb la renúncia de Terribas perdem tots. I perd el periodisme.