"Som el país de Dalí i Prat de la Riba, sorprenents i constructors". Aquest tuit de Muriel Casals del passat 10 de gener al matí, en l'ínterim entre la renúncia d'Artur Mas a la seva investidura i l'elecció de Carles Puigedmont com a nou president de la Generalitat, recull els que sens dubte han estat també dos dels seus valors més remarcables: la capacitat per no rendir-se mai i aconseguir objectius sorprenents i la necessitat, que acabava sent una obsessió, per teixir complicitats de manera permanent.
Encara que va ser economista i política, la seva biografia i la seva popularitat no s'entén sense el seu pas per la presidència d'Òmnium Cultural, que la va acabar convertint en una activista clau en el procés sobiranista de Catalunya. Encara que ha passat com una de les organitzadores de les grans mobilitzacions de Catalunya entre el 2012 i el 2015, el seu bateig de foc va ser el juliol del 2010 quan Òmnium va treure al carrer un milió de persones contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Casals, que havia militat al PSUC, va aglutinar en contra del TC els sobiranistes i l'esquerra, inclòs el PSC, que llavors governava Catalunya. Que la primera fila contra el TC l'encapçalés el president José Montilla acabaria sent el cant del cigne dels socialistes catalans.
Va ser la primera –i única– presidenta d'Òmnium i amb la seva veu sempre pausada es va fer primer escoltar, més tard respectar i, finalment, estimar. Amb el president Mas, el polític amb què millor es va entendre des d'una gran distància ideològica, va traçar l'arquitectura de la candidatura de Junts pel Sí. Un pont menys robust del que semblava sobre el qual va provar de transitar electoralment el sobiranisme en les eleccions de passat 27 de setembre. Ponts, de nou. I així fins que un ciclista la va atropellar, just quan acabava de ser nomenada presidenta de la Comisió d'Estudi del Procés Constituent, al Parlament. Un pont que un altre haurà d'acabar per ella.