És bastant poc discutible que la nova consellera d'Educació, Anna Simó, ha heretat una autèntica patata calenta del predecessor, Josep González Cambray, que es tradueix en una convocatòria de vaga de diferents sindicats (Ustec-Stes, CGT i Intersindical-CSC) en l'inici del curs escolar el pròxim 6 de setembre, i l'amenaça d'ampliar la vaga amb molts més dies si la nova titular del departament no dialoga i no rectifica. Tenint en compte que Anna Simó va ser designada nova consellera del ram el passat 12 de juny, no sembla que li hagin donat gaires dies per corregir el rumb de Cambray, i que inevitablement haurà de fer-ho si vol pacificar les relacions amb la comunitat educativa.

Dels tres últims consellers d'Educació —Josep Bargalló, Cambray i Simó— és, sens dubte, aquesta última la que està més capacitada per trobar una solució al polvorí que li han deixat els dos últims antecessors. Tant pel coneixement del departament com pel reconegut tarannà dialogant. Però és necessari també donar-li una mica de temps, i tenir sobre la taula quinze dies després d'haver assumit el càrrec una bateria de vagues és, en part, començar la casa per la teulada. Durant tota l'etapa Cambray vaig defensar la majoria de les protestes que es van fer, perquè l'actitud inflexible de l'anterior conseller el feia ser un blanc fàcil en un departament on cal, a més de diners, molta mà esquerra. Les inversions realitzades duraven a la taula de negociació el que pot aguantar un caramel a la porta d'una escola: res.

És lògic que els sindicats estiguin cremats a conseqüència del passat recent. Però també és lògic que l'administració disposi d'un cert marge per demostrar que la voluntat per solucionar el problema és radicalment diferent de la de l'antecessor. Sense aquesta mínima confiança, els acords són impossibles i totes les parts acaben perdent credibilitat. És necessari i urgent pacificar els centres escolars i establir-hi un marc de certesa que satisfaci les dues parts en benefici dels alumnes, que són els últims tensats amb les discrepàncies que hi ha a la comunitat educativa. I, per a això, cada part ha d'estar a l'altura del que se n'espera.

Perquè si no es pacifica la situació actual i no s'arriba a una etapa de síntesi que faciliti la distensió, el problema, que fa molt temps que dura, acabarà enquistant-se. El Parlament ha celebrat aquesta setmana un ple monogràfic per defensar el català a l'escola dels embats de l'Estat. L'horitzó que s'albira fa un cert vertigen i un govern PP-Vox seria una mica més que una amenaça. Hem vist actituds directament anticatalanes dels nous governs tant al País Valencià com a les Illes Balears. Les dretes han anat a sac en contra del català a les escoles i, per tant, qualsevol mena de blindatge i consens serà necessari.

Però també cal ser conscients que l'ensenyament té un problema seriós a Catalunya. Hi ha massa indicadors en retrocés que s'han d'abordar sense amagar el cap sota de l'ala i assumint-los de cara. No només és l'abandonament escolar, sinó la formació i el coneixement, dos pilars que fa un cert temps que fan passos enrere. I d'això també n'han de parlar l'administració, la comunitat educativa i els sindicats.