Lorena Roldán va complir els pronòstics: no va presentar una moció de censura sinó que va utilitzar el Parlament per donar oxigen a la paupèrrima host taronja del tiquet Rivera-Arrimadas que, segons totes les enquestes, naufragarà en les pròximes eleccions espanyoles del 10 de novembre. Sense cap discussió, ha estat la iniciativa parlamentària que té per objecte rellevar el president de la Generalitat més fake de les quatre que s'han presentat fins ara a la Cambra catalana, juntament amb la que va presentar Josep Piqué, el 2005, davant del llavors president Pasqual Maragall. Roldán va presentar una moció de censura en què els números no sortien per reivindicar-se i guanyar popularitat. No és la primera persona que utilitza com a via d'escapament la moció de censura en un moment amb què vol guanyar presència: el 1987, Antonio Hernández Mancha, conegut com El breu, va protagonitzar un moviment similar al Congrés dels Diputats i va arrossegar Aliança Popular a una vergonya colossal. El resultat va ser fulgurant i d'Hernández Mancha mai més no se'n va saber res.

Recordo, en canvi, les dues mocions presentades al Parlament per Josep Benet, el 1982, i Pasqual Maragall, el 2001. Benet, el senador més votat a tot Espanya a les eleccions de 1977, havia acceptat encapçalar la candidatura del PSUC com a independent a les eleccions al Parlament de 1980 i va voler aprofitar un moment en què el pujolisme no era encara hegemònic a Catalunya per mirar de tombar Jordi Pujol. Malgrat que el seu discurs va ser consistent i va estar a anys llum del teatret d'aquest dilluns al Parlament, Benet, que ja estava de retirada de la primera línia política, només va tenir els 22 vots dels comunistes mentre el PSC de Raimon Obiols no el va seguir. El 2001, i en ple crepuscle convergent, Maragall va traçar al Parlament el que era l'avançada de la seva presidència, que aconseguiria el 2003. Va tenir 55 vots, a 13 de la majoria absoluta, però la seva figura política va emergir com un relleu real en una Catalunya en què la pulsió del canvi polític era molt alta.

En canvi, aquesta moció de Roldán ni ha estat creïble en cap moment, ni tampoc efectista portes enfora de la Cambra. Roldán acaba d'agafar el grup parlamentari i encara que és un producte clar de la factoria Ciutadans, enrenou, cridòria, cartolines a la tribuna i permanent gesticulació al seu escó i un llenguatge desbocat, moltes vegades trufat de falsedats, encara ha de créixer políticament. Amb tan sols 38 anys i cinc afiliada a Ciutadans, la seva carrera no ha pogut ser més meteòrica, sobretot tenint en compte que el 2013 va participar a la Via Catalana amb una samarreta groga de l'ANC i una barretina. Samarreta i barretina que estan avui convenientment guardades en un calaix. Roldán s'ha transformat en una política de verb afilat i que es mou amb comoditat acusant els seus antics companys de manifestació de violents, quan no de connivència amb el terrorisme, o parlant d'una inexistent Goma-2.

En el pes a l'engròs en què es mou avui dia la política i amb la rapidesa que baixa l'escuma informativa, de la moció en parlarem tan sols avui. El seu recorregut haurà estat efímer.