En el que portem de legislatura a Catalunya —Salvador Illa va arribar a la presidència el passat 8 d'agost— una de les frases que més s'ha escoltat és que no hi ha oposició al Govern i que només el discurs radical i contundent de Sílvia Orriols, la líder d'Aliança Catalana, fa mèrits de voler quedar-se aquest trofeu. Evidentment, no és veritat que amb dos diputats exerceixin aquesta funció. És més aviat una denúncia en veu alta sobre en quin moment girarien full Junts per Catalunya i Esquerra Republicana dels seus frustrants resultats del mes de maig passat. Només en la mesura que això passi es podrà veure en 360 graus què pot o no donar de si la quinzena legislatura del Parlament.

En contra del que hagués hagut de passar, ja que per a això es va aprovar la llei d'Amnistia a les Corts, la legislatura està marcada per la continuïtat de la repressió judicial i l'existència d'exiliats. Hem d'estar en contra que això es normalitzi per una qüestió d'higiene democràtica. Tant Junts com ERC inicien el nou curs havent resolt els seus problemes interns. En el cas de Junts, Carles Puigdemont té el difícil repte de conduir el partit a caladors electorals molt més grans i abandonar alguns minifundis de resultats impossibles. Els resultats de les eleccions de maig, amb tots els matisos que es vulguin, van situar, un diputat amunt o avall, un sostre de 35 escons.

Per guanyar, diguem, una dotzena d'escons, cal fer moltes altres coses i obrir-se a altres electors que abans els podien votar i ara no ho fan. En les últimes setmanes, han fet passos significatius en matèria econòmica en debats com el sostre de dèficit i tota la discussió a Madrid sobre els impostos, cosa que ha suposat un cert retrobament amb el món empresarial català. De com resolgui aquesta assignatura dependrà la seva contesa amb el PSC, que té molt millors cartes —el Govern, l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona o el Ministeri d'Indústria— però que pot quedar llastat per un biaix ideològic massa esquerrà de l'executiu català.

La legislatura està marcada per la continuïtat de la repressió judicial i l'existència d'exiliats. Hem d'estar en contra que això es normalitzi per una qüestió d'higiene democràtica

Si Puigdemont ha ensenyat algunes cartes, Junqueras, al contrari, no ha obert gaire la boca des del seu retorn a la direcció d'Esquerra. El seu únic missatge ha estat per recordar als socialistes que han de complir els pactes, tant els que van fer Illa president de la Generalitat, com Pedro Sánchez president del govern espanyol. Illa ha hagut ja d'ajornar les negociacions per tenir pressupostos el 2025 i el calendari que té per davant fa molt difícil que pugui treure els comptes públics molt abans de l'estiu. Encara que Sánchez i els diferents governs catalans dels últims temps ens han acostumat a viure sense pressupostos, la normalitat que preconitza Illa té molt a veure amb pressupostos i l'aval de Junqueras. El líder d'Esquerra, murri com és, no vol quedar atrapat a la teranyina socialista, però necessita temps per recompondre el seu fracturat partit.

Una situació similar, amb els mateixos partits en posicions molt semblants, es lliura a la ciutat de Barcelona. La gran diferència és que els ajuntaments són molt presidencialistes i disposen de mecanismes diferents perquè puguin funcionar amb normalitat. Al consistori, tothom dona per segura la incorporació d'Esquerra a l'equip de govern de la ciutat, que actualment només compta amb els deu regidors del PSC. El fet que la decisió hagi de ser validada per les bases és, certament, un obstacle, ja que en una votació d'aquesta naturalesa i en aquests moments, s'entaularien moltes altres batalles. L'alcalde Jaume Collboni espera sense desesperar-se, perquè un equip de govern reduït és anar sempre amb la llengua fora. Però una coalició, a la pràctica, moltes vegades acaba sent molt més esgotadora.