En molt poques hores, Donald Trump assumirà novament la presidència dels Estats Units, que ja va ostentar entre gener del 2017 i del 2021, i es convertirà en el 47è president. Ho farà, a més, després d'una aclaparadora victòria en les eleccions del mes de novembre passat, en les quals es va imposar a Kamala Harris per 312 delegats a 226 i més de dos milions de vots de diferència. Aquesta victòria va impulsar els republicans, que es troben en una situació única i amb un poder pràcticament absolut, ja que a més de la presidència del país tindran el control de les dues cambres legislatives i del Tribunal Suprem, una situació que li permetrà controlar l'agenda política sense oposició, almenys, fins a les eleccions de mig mandat, el novembre de 2026.

Dir que hi ha preocupació amb Trump a la Casa Blanca és, segurament, fer curt. Les seves advertències aquests últims mesos, els seus missatges als seus opositors i les seves companyies polítiques escollides per governar el país —Elon Musk, el propietari de Tesla, per liderar el departament d'Eficiència Governamental n'és un exemple— vaticinen un segon mandat atapeït d'inestabilitat i de conflictes. També podria passar el contrari: que les seves fanfarronades dialèctiques fossin només això i res més. Una continuació del personatge de vegades histriònic que utilitza paraules gruixudes en totes les seves intervencions, que incomoda aliats i enemics, però que no encén nous focs al complicat panorama mundial.

Trump pretén apuntalar des de la Casa Blanca un gir dràstic cap a posicions més populistes i d'extrema dreta

El seu primer cop d'efecte anunciat des de fa setmanes serà la firma d'un centenar d'ordres executives que pretén que es visualitzin des del mateix instant de la seva tornada a la Casa Blanca. Allà hi seran, segurament, les seves mesures relatives a la seguretat fronterera i el control de la immigració, eixos de la seva campanya electoral i elements clau en la seva victòria. Però també per aquest camí de les ordres executives —mai un president no va arribar amb tantes a sobre de la taula per deixar clar els seus objectius des del primer dia— abordarà qüestions relacionades amb les polítiques de gènere, la burocràcia federal i canvis en l'energia, prioritzant hidrocarburs i relaxant normes ambientals.

Però sens dubte, els interrogants més grans amb Trump estan posats en les seves relacions amb la Xina i l'Iran, dos enemics històrics de Washington, Rússia i amb la Unió Europea. En el cas de la Xina, les seves promeses d'imposar aranzels del 60% a tot el que provingui del país asiàtic i les seves promeses de prioritzar les seves polítiques d'Estats Units, primer aniran acompanyades d'una pressió a Pequín perquè redueixi l'augment del flux de fentanil, una poderosa droga que ha causat milers de morts a Amèrica del Nord. En el cas d'Europa, els presagis pessimistes que es fan tenen consistència. D'una banda, està el seu suport indissimulat als corrents ideològics més propers a la ultradreta i només cal veure la llista de convidats a la seva presa de possessió: des de Santiago Abascal a Giorgia Meloni, passant per Viktor Orbán i Nigel Farage, que s'afegeixen a l'argentí Javier Milei o al brasiler Jair Bolsonaro.

Tota una carta de presentació sobre com pretén apuntalar des de la Casa Blanca un gir dràstic cap a posicions més populistes, i de dreta extrema i extrema dreta. Una política que fins ara s'havia practicat amb comptagotes a Europa i sempre dins de l'ortodòxia política i que amb Trump entra definitivament en una nova era.