La decisió del jutge Pablo Llarena, del Tribunal Suprem, de mantenir l'ordre de detenció del president a l'exili Carles Puigdemont per malversació fent cas omís de la llei d'amnistia és una desautorització en tota regla del poder judicial al poder legislatiu i la prova que l'estat espanyol està molt lluny de donar per acabada la repressió i persecució a l'independentisme català. De fet, en aquesta resolució de Llarena hi ha també els llavors consellers Toni Comín i Lluís Puig. Però és que, a més, en una altra interlocutòria del president de la sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, ha resolt que tampoc no aplica l'amnistia a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, que van ser condemnats pel referèndum de l'1-O, i, per tant, els manté la inhabilitació a càrrec públic fins al 2031.
Qualsevol qualificatiu que es pugui fer servir de la decisió del Suprem farà curt i no serà prou contundent del pas fet aquest dilluns. És cert que era una possibilitat real que tot això finalment passés, però des d'allà s'havia anat creant un estat d'ànim que coincidia també que era la hipòtesi menys probable. El tantes vegades pregonat girar full tenia una parada en la llei d'amnistia per a tots els casos i que ara ha saltat pels aires. Perquè és evident que la protecció jurídica del redactat final i les enormes dificultats que hi va haver per assolir un acord sobre el text pretenia dues coses: en primer lloc, protegir tots els ciutadans anònims que per la seva condició de CDR o qualsevol causa judicial exagerada perquè fossin considerats culpables, i que tinguessin l'empara del legislador. En segon lloc, que la cúpula política dels fets de l'1-O tingués la protecció jurídica necessària davant de la gosadia de qualsevol jutge del Tribunal Suprem.
Pel que sembla, res és suficient, la interpretació és lliure i aquí cadascú pot fer el que li doni la gana. El més semblant a la selva. Judicial, esclar. L'estat espanyol continua pensant que la millor fórmula per evitar problemes amb l'independentisme català és tenir ostatges. Que uns quants, si és possible prou rellevants perquè ningú se n'oblidi els pròxims anys, vegin violentats els seus drets fonamentals i llibertats. És una mirada, sens dubte, curtterminista i que pot tenir l'efecte contrari al pretès. No seria la primera vegada. De vegades, tant d'anar el càntir a la font...
L'estat espanyol continua pensant que la millor fórmula per evitar problemes amb l'independentisme català és tenir ostatges
El Suprem, que s'ha pres el nom al peu de la lletra, agafa el text de l'amnistia, l'esprem i manipula les paraules, amb una sorprenent —o no— coincidència entre les tesis de Marchena i Llarena, que recullen de retruc les tesis dels quatre fiscals díscols del procés que es van rebel·lar contra el fiscal general de l'Estat. Tot això, fent piruetes i jocs de mans amb conceptes com ara ànim de lucre i enriquiment. I s'obliden que l'enriquiment no és el que pensa el comú dels mortals, és una altra cosa, segons els magistrats del Suprem. No té cap mena d'importància que no fos acusat ningú de posar-se un euro a la butxaca, perquè ara ha mutat, segons asseguren els jutges, i va significar un benefici patrimonial per als seus líders.
Marchena diu el següent: "Van fer amb el patrimoni aliè que se'ls va confiar el que no van poder o no van voler fer amb el seu patrimoni. Van destinar-lo als seus propis objectius personals, que no pel fet de ser polítics, deixen de tenir aquest vessant també particular o sectari. Fons públics posats al servei dels seus fins que eren també particulars, encara que poguessin estar compartits per un nombre més o menys gran de persones". Pel que fa a l'afectació de tot això en les finances de la Unió, és de traca i mocador. Parla d'una "afectació potencial" del pressupost de la Unió i assegura que "una ruptura de la integritat territorial europea —aquesta desconnexió va existir, encara que durés uns quants segons— va amagar un greu perill d'afectació dels interessos financers" de la UE. Fins i tot, en el seu vot particular en l'escrit de la sala segona, la magistrada del Suprem Ana Ferrer ha advertit que "per tot això assimilar ara la desviació de fons a la persecució d'un objectiu polític il·lícit, amb l'ànim d'obtenir un benefici particular econòmicament avaluable, resulta la incorporació d'un matís nou, alhora que perillós, quan retorça els perfils de l'ànim de lucre, en una mena d'inversió metodològica que, tot i que ha de partir dels pressupostos de la llei que ens correspon ara aplicar, acaba redefinint un element de tipicitat".
El risc més gran d'endinsar-se en vies desconegudes sempre sol ser que un es troba en un camí amb moltes més arestes de les que es veien a primera vista. I, potser, aquest dilluns amb l'obús judicial a l'amnistia s'ha començat a caminar cap a un d'aquests.