Acostumats com estem a rebre impactes del maltractament d'Espanya a Catalunya —alerta, val la pena insistir que quan es tracta de serveis el greuge no és als independentistes, sinó a tots els catalans— de vegades passa que es fa poca atenció a les xifres. I s'acaba convertint tot plegat en un debat de frases més o menys enginyoses on cadascú diu la seva i l'alineament és partidista. No hauria de ser el cas de la presentació del dèficit fiscal de Catalunya que ha elaborat la Conselleria d'Economia en funció de les dades del 2019, les últimes amb les quals ha pogut elaborar l'estadística més recent. D'aquesta manera hem sabut aquest dijous que la diferència entre el que l'Estat gasta a Catalunya i els ingressos dels catalans a les arques de l'Estat s'eleva a 20.196 milions d'euros. Una veritable monstruositat tenint en compte que si ho dividim per la població del país, la Generalitat podria invertir en cada ciutadà una mitjana de 7.800 euros en comptes dels 5.071 que inverteix en l'actualitat. Una altra comparació: els 20.196 milions d'euros són l'equivalent a la suma dels pressupostos de Salut, Educació i Drets Socials de la Generalitat.

No s'està parlant, per tant, de poesia. Sinó d'escoles, hospitals, infraestructures, universitats, tecnologia, rebaixa d'impostos, ajuts al teixit empresarial i tantes altres coses. Una quantitat de milions d'euros que generem els catalans, se'n van en direcció a Madrid i no tornen, amb la qual cosa l'espoli es fa cada vegada més elevat i se sotmet Catalunya a una agonia financera impròpia i inadequada amb els recursos que genera. Ja sé que hi ha molta demagògia, i a més és molt fàcil de fer cada vegada que es parla d'aquests temes: que si els catalans s'ho gasten en xiringuitos o malgasten en coses supèrflues. Un dels avantatges que té tenir un Estat, o, almenys, una autonomia fiscal absoluta, en línia amb el que és el concert, és que no he sentit mai parlar a cap basc sobre que tinguin xiringuitos, ni cap comentari menyspreador d'aquesta naturalesa. L'autonomia fiscal és, sobretot això, autonomia. Aquí, en canvi, al règim comú on està Catalunya hi ha una batalla campal amb cada euro que hi ha a la bossa comuna.

El conseller Giró té raó quan utilitza tres qualificatius per denunciar el maltractament que rep Catalunya per part de l'Estat: és sistèmic, endèmic i deslleial. És sistèmic perquè no només no es corregeix amb el pas dels anys, sinó que va en augment. És endèmic perquè afecta habitualment els mateixos. I és, sobretot, deslleial. Deslleial no pas per part d'un govern —amb el PP o amb el PSOE al govern acostuma a passar més o menys el mateix— sinó per part d'un Estat que fa massa anys que només treballa en la direcció d'ofegar financerament Catalunya. Això és una evidència que pot molestar als que se'ls acusa d'això, però que no tenen arguments per defensar-se en un debat acadèmic. Les xifres són irrefutables i el que és estrany és que no hi hagi hagut una revolta que agrupi tota la societat catalana. O potser els dirigents del PP, PSC, Vox o Ciutadans no volen que els seus fills vagin a unes escoles públiques millors o a uns hospitals millors, amb llistes d'espera inferiors a les actuals?

És urgent revertir aquesta situació i teixir les aliances polítiques per revertir-la. I s'ha de fer, encara que ens requi, en el marc autonòmic en el qual estem immersos i d'on volem sortir, però encara no n'hem sortit. El que no pot ser és que es continuïn donant avals al govern de Madrid mentre aquest espoli no fa més que augmentar i augmentar. Fer política pensant en el conjunt del país, en la seva prosperitat i en la seva riquesa és una altra cosa. Una última dada, en aquests dos minuts que vostè deu haver trigat a llegir aquest article, 76.840 euros que hem pagat els catalans no tornaran a Catalunya. Així, fins quan?