Ha calgut que deixés el poder que atorga ser l'alcaldessa de Barcelona perquè Ada Colau hagi emergit com el que mai no ha deixat de ser: altiva, prepotent i xantatgista. És evident que mai no hauria hagut d'accedir al càrrec en condicions normals —el 2015 les clavegueres de l'Estat van desplaçar Xavier Trias, i el 2019 Manuel Valls li va facilitar la vara municipal per impedir l'arribada d'Ernest Maragall— i menys mantenir-s'hi vuit anys. El poder de l'alcalde de Barcelona és un poder molt gran i la seva capacitat per comprar lleialtats i silencis ha estat alta. Especialment, en un moment en què les elits locals havien perdut el nord, i la seva batalla principal, i a vegades única, era contra l'independentisme. Al final, l'Upper Diagonal va arribar a pensar que Colau era un mal menor. La decadència de Barcelona era el menys important.

Però, com són les coses, ha arribat el moment en què Colau s'ha regirat contra els seus o, per ser més exactes, contra algun dels seus, amb un llenguatge i unes formes que a 600 quilòmetres han sorprès i irritat a més d'un. Ada Colau, sense careta, ha disparat amb foc real contra Podemos per voler marcar un perfil propi i ha traspassat una tènue línia que l'apropa al xantatge: "Podemos ha firmat un acord amb Sumar. L'ha de complir. Estem fent política per a la gent, no per als partits. Si no el compleix, no tindrà el retorn en matèria econòmica". No es pot dir més clar: o passaran per l'adreçador o que s'oblidin que es compleixin els acords firmats en la coalició que lidera Yolanda Díaz i que han d'establir com es distribueixen els diners a què tenen accés com a coalició política, entenc que, fonamentalment, a les Corts, el Congrés i el Senat.

És cert que les relacions de Sumar amb Podemos no són les més bones possibles, i fins i tot les dues ministres morades en el govern de Pedro Sánchez, Irene Montero i Ione Belarra, no van assistir a la solemne presentació pública de l'acord que ha de servir com a preàmbul del nou govern de coalició si el president en funcions tira endavant la seva investidura. Podemos ja ha dit que no ha participat en l'elaboració i no passa dia en què Sumar no especula que no hi haurà ministres de Podemos en el pròxim govern. Hi ha tensió, sí; però les paraules de Colau han estat com encendre una metxa de pólvora i Iglesias no s'ha mossegat la llengua: "De vegades la pulsió inconscient s'ha de mirar de dissimular. És evident que Ada Colau volia dir a Podemos: o fas el que nosaltres diem o et quedes sense diners. Doncs pot guardar-se el seu autoritarisme on li càpiga, perquè a més això no és cert. És una falta de respecte inaudita a la militància i que a més tindrà conseqüències". Tot això ple de qualificatius com que és "patètic que Colau pretengui exercir un poder que no té".

No seré jo qui fixi la guia de com han de resoldre els problemes a Sumar, però està bé que a 600 quilòmetres es comenci a conèixer millor Ada Colau. Tampoc no sé si arribarà a ministra en el govern de Pedro Sánchez, com ella fa temps que pretén, encara que ho negui una vegada rere l'altra. El refugi que ha trobat que diu que molta gent li ho demana, però les seves intencions no són anar-se'n a Madrid, dista molt d'acostar-se a la veritat. Es quedarà a Barcelona si no té altres opcions i, al final, es queda fora del repartiment de carteres ministerials. Segurament, Yolanda Díaz l'hi deu, però també és comprensible la preocupació socialista de donar peixet a una rival que volen allunyar al preu que sigui de la possibilitat que tingui opcions de tornar a ser alcaldessa i que impedeixi la consolidació de Jaume Collboni.