Emiliano García-Page, president de Castella-la Manxa, és d'aquells polítics que viuen sobretot de parlar malament dels altres i si poden ser catalans, millor. És, en part, un digne successor de José Bono, el flamant president de la mateixa comunitat autònoma entre 1983 i 2004 i que més tard ocuparia els càrrecs de ministre de Defensa i president del Congrés dels Diputats amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa. Page és molt més pocatraça que Bono, però és el seu alumne avantatjat en l'etapa de Pedro Sánchez i sempre té a la seva boca un qualificatiu hostil amb tot el que tingui una pàtina de catalanitat en aquella Espanya uniforme que sempre defensa i que moltes vegades no se sap si parla un socialista o un dirigent del Partit Popular.

Aquest diumenge ha tornat a la càrrega titllant Junts i Puigdemont de reaccionaris i d'extrema dreta i criticant per extensió Pedro Sánchez per haver trossejat el decret òmnibus i acceptat les exigències dels independentistes catalans. Com sempre, Page fa veure que dispara amb bales de veritat quan sempre utilitza les de fogueig. Critica i amenaça, enviant un missatge també al president del govern espanyol per no defensar a fons el seu projecte polític. La seva especialitat són les declaracions a mitjans de comunicació conservadors, perquè quan arriba el moment de la veritat, un comitè federal del PSOE o un Congrés, s'acovardeix, guarda silenci o simplement no hi assisteix.

Page fa veure que dispara amb bales de veritat quan sempre utilitza les de fogueig

Però a Page li funciona, com li va funcionar a Bono durant els 28 anys que va estar a primera línia de la política activa. Avui continuem sabent d'ell per la seva presència a les revistes del cor o a les pàgines d'aquesta matèria als diaris generalistes. Aquests dies hem sabut que s'està construint una mansió important a Tànger, sense perdre de vista els seus dominis a la República Dominicana, on ha fet, pel que sembla, una veritable fortuna i on va obtenir la nacionalitat del país caribeny el 2020. L'increment patrimonial de José Bono és un dels grans secrets del qual res no se sap ni se sabrà, ja que no acostumen a tenir problemes els polítics que han ocupat càrrecs d'alta rellevància i estan alineats amb una idea d'Espanya i fan bandera política d'això.

Page ha calcat el model polític de Bono, encara que tingui molt molt menys pes al PSOE que el seu antecessor i hagi acabat sent una caricatura. Conegudes són també les seves confrontacions amb el PSC, la seva posició en matèria de finançament autonòmic i el seu desacord amb el sistema de finançament singular acordat entre PSC i ERC amb l'aval del PSOE. És per a la dreta la gran esperança blanca dins del PSOE i per a Felipe González, segurament, el polític amb qui més s'identifica dins de l'actual jerarquia del socialisme espanyol. Tant és així que l'expresident va assenyalar fa dues setmanes que veia bé Page com a successor de Sánchez. Per cert, González també té la nacionalitat dominicana.