Ja fa temps que el president castellanomanxec Emiliano García-Page ha decidit fer-se un nom malparlant de Catalunya. La política de vegades genera aquesta mena de personatges: esparracats intel·lectualment parlant, covards a l'hora de fer res més que parlotejar —allà tenim la seva eterna baralla amb Pedro Sánchez—, incapaços de fer cap altra cosa que, des d'una presumpta esquerra, servir l'Espanya més propera a la del PP o a la del tardofranquisme, i campions del populisme de la desqualificació, la mentida i l'escarni. Ha anat a la Moncloa a reunir-se amb Pedro Sánchez, a la ronda d'entrevistes del president del govern espanyol amb els presidents autonòmics, a parlar de Catalunya, que ve a ser el seu mantra permanent cada cop que bada boca. Perquè Page no existiria si no fos el comodí fàcil dels diaris ultres de Madrid a l'hora d'orientar tots els seus trets cap a Catalunya, l'únic entreteniment que els queda si no volen fixar la seva mirada en la inacció política del PP.

La rapacitat de Page supera l'avarícia del seu antecessor, José Bono, aquell president que el segle passat anava pels mitjans de comunicació i per les agrupacions socialistes juntament amb l'extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra i l'andalús Manuel Chaves —els anomenaven "els tres tenors"— parlant de la insolidaritat dels catalans, un passaport per guanyar eleccions a les seves comunitats autònomes. Avui, Bono passa llargues temporades a la República Dominicana i ha acumulat un patrimoni econòmic gens menyspreable. Bé, doncs Page ha sortit de la seva reunió amb Sánchez envalentit. "La riquesa de Castella-la Manxa no és dels castellanomanxecs, la riquesa de Catalunya no és dels catalans, és de tots", ha afirmat. Per afegir que Castella-la Manxa és pobre, que l'economia no es pot trossejar en disset i que els territoris no paguen impostos, els paguen els ciutadans i les empreses.

Paga la pena arriscar-se a unes eleccions avançades a Espanya per un tema com el concert econòmic

Home, això que la riquesa dels catalans és de tots és quelcom que ja sabem i patim. Precisament, d'això es tracta, de canviar-ho. Que sigui dels catalans i que deixin d'aprofitar-se d'aquesta descarnada avarícia espanyola que cada vegada ens fa més pobres. És clar que hi ha un statu quo a l'estat espanyol perquè no es bellugui res, tot continuï exactament igual i el dèficit català continuï. La Generalitat va elevar a gairebé 22.000 milions el dèficit fiscal de l'Estat amb Catalunya el 2021: va xifrar en 20.772 milions el del 2020 i en 21.982 milions el del 2021. Tothom sap que per revertir aquesta situació únicament hi ha dos camins: la independència o el concert econòmic. Catalunya no està en camí de cap d'aquestes dues situacions i, malauradament, els anys vinents no canviarà gairebé res de substancial. M'agradaria equivocar-me, però no s'és al carril de revertir aquesta situació en profunditat, per més que Esquerra i el PSC signessin un document de circumstàncies per facilitar la investidura de Salvador Illa.

No deixa de ser sorprenent que tant Junts com Esquerra Republicana deixin passar l'oportunitat de revertir aquesta situació a Madrid. Paga la pena arriscar-se a unes eleccions avançades a Espanya per un tema com el concert econòmic, l'única manera que Catalunya pugui revertir la dependència econòmica actualment existent i superar la realitat actual, que condemna el país a l'espoli permanent. Hi ha una majoria molt àmplia en aquest sentit, perquè les necessitats en educació o salut —per esmentar dos aspectes— de la nostra gent són enormes. No hi ha una àrea de l'estat del benestar dels catalans que no necessiti adequar-se a una situació diferent de la que hi havia fa una dècada. El juny del 2024, Catalunya va tancar amb una població de 8.068.180 persones, fet que suposa un increment de 89.581 habitants l'últim any, en el qual la població va ser de 7.978.599 persones. Fa una dècada, quan va vèncer l'actual sistema de finançament, Catalunya tenia 7,4 milions d'habitants. I, mentrestant, per acabar-ho d'adobar, hem de continuar escoltant les idioteses de Page.