Com que la història recent del PSOE ha estat plena de barons socialistes sempre disposats a fer el paper que actualment fa el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, de díscol, centralista i xovinista, quan es tractava d'assumptes relacionats amb Catalunya, sempre és convenient preguntar-se si aquest nou embat públic és un gest de rebel·lia del manxec o, per contra, els socialistes l'utilitzen com a coartada per acabar pagant un preu més barat.
Perquè les paraules de Page, exagerant l'acord entre el PSOE i els independentistes, i situant gairebé el seu partit fora de la Constitució després de l'acceptació d'unes esmenes a la llei d'amnistia, no mereixen una resposta verbal de la direcció socialista ubicant-lo a l'extraradi del partit. El pas seria portar-lo a la comissió de disciplina per la desautorització permanent que fa dels pactes, que, per cert, bé que ratifiquen diàriament tant al Congrés dels Diputats com a l'executiva del partit els representants de Castella-la Manxa. Com si una cosa fos el soroll públic, que tant agrada a El Mundo, ABC i La Razón, i una altra de molt diferent, jugar més del compte amb les coses de menjar.
Perquè el PSOE sempre ha tingut des de l'inici de la Transició personatges que han despuntat a l'hora de representar aquests papers. Durant els anys de Felipe González es van fer un nom tres presidents autonòmics que van ser batejats amb el nom dels tres tenors. A saber, l'extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, l'andalús Manuel Chaves i el manxec José Bono. Tots tres sortien amb celeritat a la palestra cada vegada que González tenia problemes per demandes catalanes i el soroll que generaven aconseguia rebaixar les reivindicacions inicials. Zapatero també els va fer servir, perquè els tres tenors van tenir una política longeva, amb l'únic canvi de Griñán per Chaves i amb Josep Borrell tornant a l'esfera política. El de la Pobla, més còmode en alguns moments amb la política del PP o Ciutadans en el tema territorial, sempre ha tingut l'ullal afilat a punt.
Sempre és convenient preguntar-se si aquest nou embat públic és un gest de rebel·lia de García-Page o, per contra, els socialistes l'utilitzen com a coartada per acabar pagant un preu més barat
Ja amb la generació Pedro Sánchez han destacat, a més de Page, Lambán (Aragó) i Vara (Extremadura). Com que després de les eleccions del mes de maig passat, tan sols Page va sobreviure, també s'ha quedat sol en aquesta croada. Veurem si el PSOE està decidit a tallar-ho en sec i per una vegada manté el rumb, encara que només sigui per necessitats parlamentàries aritmètiques. Els negociadors socialistes saben que tot el que han hagut d'acceptar en l'amnistia, també les correccions fetes en el tema del terrorisme, ha estat fruit de l'obstinació de voler portar al seu terreny els independentistes. Feia molts mesos que els havien posat el redactat final sobre la taula i el ministre Bolaños es resistia a acceptar-lo. Amb aquesta actitud, esclar que ha estat una caixa o faixa per al PSOE. Però n'estaven advertits. Una altra cosa és que fessin com qui sent ploure.