Les actes de la banda terrorista ETA conegudes ara i confiscades el 2008 a Javier López Peña àlies "Thierry", un dels responsables de l'organització en aquella època, ha permès saber com l'estat espanyol havia continuat negociant, fins i tot en els moments que més dura era la pressió social perquè no ho fes. En concret, amb José Luís Rodríguez Zapatero a la Moncloa i després de l'atemptat de la T4 de l'aeroport de Madrid-Barajas, el 30 de desembre de 2006, en el qual dues persones van resultar mortes. Zapatero i el govern socialista van mantenir un canal obert amb ETA i emissaris governamentals van abordar, almenys, com es presentaven a les municipals del mes de maig de 2007, només cinc mesos després de l'atemptat de Barajas.
És bo saber aquestes informacions i valorar-les: una cosa és el soroll mediàtic i una altra els passos que discretament s'intenten fer. ZP sempre va tenir entre cella i cella encarrilar el tema d'ETA i la pressió política i mediàtica perquè no fes res va ser enorme. La discreció el va ajudar i, al contrari, el nou Estatut català es va estimbar riu avall, fins a retallar-lo primer al Congrés dels Diputats i plomar-lo del tot al Tribunal Constitucional. Ha plogut molt des de llavors i dos inquilins més, Rajoy i Sánchez, han ocupat la Moncloa. Trobar una solució al problema català mai ha estat la prioritat de cap president de govern espanyol des de Suárez, que va restituir Tarradellas des de l'exili francès.
El pacífic procés català ha trobat per part de l'estat espanyol repressió policial, presó i exili. Tot menys el necessari diàleg que és exigible en qualsevol conflicte. Pedro Sánchez i abans Mariano Rajoy han acabat tractant públicament l'independentisme català com si no hi hagués un demà en el qual s'hagués de tornar a parlar. El primer, per deixadesa, i el segon, per miopia. Costa d'entendre.