No deixa de ser nauseabund com s'ha col·locat els pensionistes enmig d'un debat polític en el qual el que es dilucida és tot menys les pensions. El que estava en joc dimecres passat al Congrés dels Diputats, encara que la revalorització de les pensions fos una de les 80 mesures que figuraven al decret òmnibus del govern espanyol, era si Pedro Sánchez feia tornar a la cleda Carles Puigdemont i sortia victoriós del torcebraç que li havia fet uns dies abans des de Brussel·les. El PSOE va estar a punt de sortir-se'n, certament, ja que no eren pocs els dirigents de Junts que temien, com així ha passat, que els caiguessin clatellades encara que tinguessin les seves raons per a l'enuig. Tot plegat s'esdevenia, a més, mentre des de la Moncloa s'esbombava que continuaven negociant amb Junts, cosa que no havia passat d'ençà de l'envit de Puigdemont del divendres dia 17. Hi va haver converses, però només per refermar-se el fet que Junts no votaria afirmativament res que necessités el govern de Sánchez, i que el que havia de fer el PSOE era tramitar la seva iniciativa legislativa sobre la qüestió de confiança.
El resultat és de sobres conegut. Una derrota aclaparadora del govern espanyol, amb l'Executiu socialista a la lona, i la constatació que dimecres moria la legislatura espanyola en els termes en què havia funcionat aquest últim any. L'acord de Brussel·les era un document per als historiadors perquè el PSOE no s'havia cregut res des de la primera a l'última pàgina. Només un reset molt a fons pot obrir un nou retrobament, però des del PSOE es diu a Junts que res d'això no és fàcil, ni ràpid. I el rellotge torna a tenir una nova alarma el 4 de febrer, quan, passi el que passi, la Mesa del Congrés ha d'aprovar o descartar definitivament el tema de la qüestió de confiança de Sánchez. També pesa la dura intervenció des de la tribuna d'oradors de Míriam Nogueras, que no va estalviar cap qualificatiu a l'hora de referir-se a Sánchez i els socialistes: mentider, dropo, manipulador, xantatgista, triler, prepotent i incomplidor. I això que la seva intervenció estava taxada i tampoc no disposava de gaires minuts per parlar.
Dimecres va morir la legislatura espanyola en els termes en què havia funcionat aquest últim any
La novel·la de García Márquez, El general en su laberinto, que narra els últims dies de Simón Bolívar mentre viatja per Sud-amèrica, recull una frase meravellosa que li ve com anell al dit a Sánchez: "La vida li havia donat ja prou motius per saber que cap derrota no era l'última". Un altre se sentiria acorralat i pensaria en un avançament electoral, ja que no té bones cartes per a la partida, perquè ha cremat en un temps rècord tots els comodins en forma de promeses que no han arribat a cap port. Mentre l'estadant de la Moncloa segur que mira de trobar una escletxa que convenci Puigdemont, s'ha posat en marxa la previsible estratègia d'intentar col·locar-lo a les brases perquè es rosteixi durant uns dies al foc de l'enuig dels milions de pensionistes perquè no se'ls hagi augmentat els euros que esperaven cobrar i els que esperaven l'ajuda per al transport. El govern del PSOE, que podria resoldre la intranquil·litat de pensionistes i viatgers en unes quantes hores, ha optat, després de perdre la votació, per intentar guanyar el relat públic i parlar del dolor social provocat als pensionistes en comptes de solucionar-los el problema que s'ha generat i per a la qual cosa té vots parlamentaris de sobres si se cenyeix a un reial decret amb aquests dos punts tan urgents.
Amb la legislatura a l'UCI, la gran pregunta, per a la qual ningú no té una resposta definitiva, és, com continua tot això? Damunt la taula hi ha una exigència per part de Puigdemont d'una reunió a Suïssa de la comissió que té l'encàrrec d'abordar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya i que es reuneix mensualment sota els auspicis del mediador salvadorenc, el diplomàtic Francisco Galindo Vélez. Ara com ara, aquesta reunió està condemnada al fracàs i caldrien dies, si no setmanes, per poder recosir un guió comú. Una cosa que tampoc no és segura, ja que els socialistes, més enllà de publicitar les últimes setmanes que les coses anaven millor, quan era evident que tot anava pitjor, hauran de trobar una línia argumental molt més sòlida i menys fantasiosa si no volen un altre dimecres negre, com el de fa unes hores. Si això no és possible, també hi ha qui creu que caldrà pensar en altres coses.