No puc estar més d'acord amb les declaracions recents del magistrat emèrit de la sala penal del Tribunal Suprem, José Antonio Martín Pallín, un autèntic vers lliure en un món, com el de la judicatura espanyola, en el qual impera una única veritat sobre els presos polítics i el procés independentista català. Assenyala Martín Pallín en un reguitzell de contundents afirmacions diverses coses: que un hipotètic indult seria un mer pal·liatiu i que l'única solució és l'amnistia; que s'oposa a la reforma del delicte de sedició que planteja el govern de Pedro Sánchez, ja que l'única solució és la seva supressió i deixar sol el de rebel·lió; i que el judici del Suprem va ser clamorosament parcial, cosa que permetrà que el Tribunal Europeu de Drets Humans l'anul·li.
Martín Pallín, que acaba de publicar un llibre que porta per títol El gobierno de las togas, i que és prou expressiu de la situació actual i del pes de la judicatura a l'Espanya actual, és una gota d'aigua al mig de l'oceà. La doctrina Felip VI-Lesmes-Marchena ha estat prou porosa perquè arribés a l'últim racó de la judicatura, la qual cosa dona més mèrit a la fortalesa intel·lectual de Martín Pallín, de qui no es pot discutir el seu prestigi internacional.
Cal preguntar-se, per això, què ha succeït a Espanya perquè desaparegués el dictador, s'iniciés el règim democràtic i cap govern no s'hagi atrevit mai a reformar la justícia. Cap govern no ho ha intentat a fons, tret de lleus flirtejos de Zapatero o ara de Pedro Sánchez que en una ostentació de falsa fortalesa va voler canviar la majoria parlamentària que elegeix el Consell General del Poder Judicial. El president del govern va haver de recular en una ben orquestrada campanya del CGPJ, la judicatura i la dreta, que va trobar a Europa i les seves institucions el suport necessari, ja que en el fons no deixava de ser una drecera que rebaixava el nombre de diputats per canviar el CGPJ.
I així segueix i seguirà eternament. Martín Pallín serà un personatge singular, prestigiós i molest per als seus companys de carrera. I, qui sap, si, al final, un dia deixarà de picar ferro fred.