Segurament, un dels mals endèmics de la política d'aquests últims anys en les relacions entre Catalunya i el govern espanyol ha estat que massa vegades s'ha pretès donar als catalans gat per llebre. Es deia una cosa en públic, s'anunciaven uns acords i després la realitat era molt diferent. La lletra petita dels pactes esmenava els anuncis grandiloqüents, les compareixences públiques conjuntes per tranquil·litzar el personal duraven unes quantes hores i, en l'ambient, quedava la idea que no hi ha res a fer, ja que Madrid sempre acabava donant la volta a l'anunci inicial, que es desfeia com un terròs de sucre.

Aquests últims mesos, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana caminen, cada una pel seu compte, amb dues banderes arrencades al PSOE: la delegació de competències en immigració, d'acord amb l'article 150.2 de la Constitució, que s'ha iniciat a tramitar després que el PSOE i Junts presentessin una proposició de llei al Congrés dels Diputats, i el traspàs de Rodalies a la Generalitat, presentat a tres bandes pel PSOE, el PSC i Esquerra Republicana. Els dos són traspassos que, en cas de fer-se realitat en la seva integritat, satisfarien les exigències dels partits catalans que els han impulsat i, sens dubte, revertiria en el benestar dels catalans que, al final, d'això va o hauria d'anar la política.

Però, tanmateix, l'escepticisme sobre que això acabi bé és alt. No hi ha una única raó, sinó que sent temes molt diferents sobrevola en l'ambient que el govern espanyol el que vol és guanyar temps, arreglar les seves dificultats de majories parlamentàries i anar fent. En el cas concret de Rodalies, la situació és de sobres coneguda per la ciutadania. Molts anys sense inversions han fet que una xarxa fonamental per a la mobilitat dels catalans sigui absolutament tercermundista. No hi ha dia sense que ocupi un titular i molts dies acaba omplint-ne el més gran de tots. Les manifestacions d'aquest dissabte recullen un estat d'ànim i les amenaces dels treballadors, un xantatge a favor que es mantingui l'statu quo actual.

Sent temes molt diferents, sobrevola en l'ambient que el govern espanyol el que vol és guanyar temps, arreglar les seves dificultats de majories parlamentàries i anar fent

Dimarts vinent compareixerà al ple monogràfic sobre Rodalies el president Salvador Illa i estaria bé que s'oferís un calendari que permetés entreveure una sortida del caos actual. És el que els ciutadans es mereixen, encara que em sembla que el debat anirà per altres camins, perquè no hi ha govern que en aquest tema no hagi xocat des de fa dècades amb l'actitud negligent de l'Estat, que és el principal responsable de l'abandonament de la xarxa ferroviària. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, demana temps, entén l'afartament dels ciutadans i subratlla que en aquests moments hi ha 183 inversions previstes per part d'Adif, amb l'horitzó fixat el 2027. Però el problema és que la ciutadania espera solucions immediates i aquestes no arribaran.

Si aquest és el problema del funcionament de la xarxa, està també la manera com s'ha realitzat el traspàs. No ha estat una transferència total a la Generalitat i l'última decisió depèn d'un consorci amb majoria del govern espanyol. Cal dir-ho així, per no enganyar-se, formarà part del Grup Renfe, que comptarà amb el 50,01% de l'accionariat. En el futur, ja veurem, però això és l'acordat. Les paraules d'aquest dissabte de la secretària general d'ERC, Elisenda Alemany, reclamant un traspàs integral 100% a Catalunya, després de firmar el contrari, no ajuden que la ciutadania entengui la situació.

Si ens fixem en la delegació de les competències d'immigració, l'horitzó tampoc no està molt més clar. Hi ha partits de la majoria d'investidura de Sánchez que no hi estan a favor —Podem— o són reticents —Sumar—. Sense aquests vots no hi ha delegació de competències. Els partits a l'esquerra del PSOE esperen a la formació de Puigdemont amb la reivindicació de les 37,5 hores de jornada laboral com a moneda de canvi. Què acabarà passant? Doncs que van descarrilar potser les dues perquè trobar un punt win-win no sembla fàcil. I, com al casino, la banca guanya sempre. O sigui, el govern espanyol, que malgrat les turbulències es balanceja a un costat i a un altre.