El Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), que ve a ser el nostre CIS amb una mica menys de manipulació, ja que és impossible trobar una persona tan tòxica per col·locar al capdavant d'un organisme oficial d'estudis sociològics com José Félix Tezanos, ha publicat aquest dijous la seva última enquesta sociopolítica. Un treball que deixa dades extraordinàriament preocupants per al futur del català, que apareix encotillat entre tres obstacles, cadascun insalvable per si sol.
El català pateix una ofensiva judicial, política i mediàtica per rebaixar-ne l'ensenyament, el coneixement i l'ús com a llengua no inferior al castellà; una cadena d'errors i una manca d'unitat entre els partits catalans, que no han sabut, no han volgut o no han pogut, aixecar un mur prou sòlid per defensar-lo, i, finalment, una desnacionalització del país, que avança de vegades de manera prou visible i d'altres imperceptiblement, però que s'està emportant la identitat nacional.
Els poders públics han oblidat fins i tot el que l'Estatut d'Autonomia, a l'article 6, disposa: "1. La llengua pròpia de Catalunya és el català (...)" i "2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. (...)". Sota falses batalles per posar fi com fos a la immersió lingüística a Catalunya, s'ha aconseguit fer saltar l'statu quo de la Transició: el català és la llengua minoritzada i la que necessita ajuda. D'aquest consens polític i social hem passat a un de molt diferent, basat en l'afirmació que és el castellà el que té dificultats a Catalunya.
Ciutadans, la formació política espanyolista avui desapareguda, va néixer amb l'únic objectiu de marginalitzar el català; el va seguir de bon començament el PP, i el PSC també va recular en algunes de les seves posicions històriques, emparedat com va quedar entre el procés, la independència, el partit taronja i la premsa de Madrid. Avui, sincerament, davant l'enquesta del CEO, costa molt discrepar del brillant Quim Monzó, que el 2009 deia el següent: "La llengua catalana va pel camí de convertir-se en un dialecte del castellà" i afegia en el seu to de vegades provocador i d'altres sarcàstic: "El fet diferencial dels catalans sempre havia passat per la llengua; la gent ara s'identifica amb una llengua anomenada bilingüisme". Tot això perquè, afirmava, les referències de la gent que viu a Catalunya "estan en castellà" i posava com a exemple que a TV3, Catalunya Ràdio o RAC1 "fins i tot les gracietes es diuen en castellà".
El 52% dels catalanoparlants es veuen obligats a canviar de llengua cap al castellà "per evitar problemes"
A l'enquesta del CEO és difícil trobar una única dada bona i esperançadora. El 53% dels catalans consideren que la situació actual del català ha empitjorat i el 40% creuen que es troba amenaçat i podria desaparèixer. Respecte a les franges d'edat, l'ús de la llengua catalana no arriba al 50% de freqüència en cap dels grups de població. Els qui més s'hi acosten són els més grans de 64 anys —el 49% dels homes i el 46% de les dones—, mentre que el castellà s'imposa clarament entre el jovent. Entre els menors de 24 anys, el català només el fa servir habitualment un 37% dels nois i un 39% de les noies.
Gairebé la meitat dels catalans són enormement pessimistes respecte al futur de la llengua: el 46% creuen que la salut del català anirà a pitjor, davant un 30% que pensen que es mantindrà i només un 13% que creuen que millorarà. Una última dada molt important: el 52% dels catalanoparlants es veuen obligats a canviar de llengua cap al castellà "per evitar problemes".
Hi ha moltes més dades i molts més motius de preocupació. És possible, fins i tot, que ja sigui una batalla perduda. Fins ara, el que sí que ha estat és una batalla en què s'hi han posat més discursos —hi ha hagut més postureig— que mesures legislatives, que només poden ser dràstiques i impositives. Començant pels mitjans de comunicació, els públics i també els privats. Els primers, per descomptat, però els segons també, sobretot si s'acullen a ajuts públics de les institucions catalanes.
Per a Catalunya, per a la seva llengua, per al concepte nacional del país, per a la voluntat de ser un sol poble, és més important la defensa d'aquests valors essencials que el postureig d'abandonar la xarxa social X —per això, és poc comprensible la decisió de l'Institut Ramon Llull. El debat sobre les boles i la desinformació no va, ni preferentment, ni exclusivament, d'X. Va també d'anunciar pomposament una decisió i, al cap d'unes hores, copiar precipitadament i divulgar, sense cap filtre, un titular de l'Agència EFE a X sobre un accident d'un helicòpter a Madrid que mai no va existir i que no es corresponia amb cap informació de l'agència. Això és enormement tòxic, a part d'evidenciar una mala praxi periodística. Però, és clar, les lliçons de desinformació deuen ser una altra cosa.