Encara que cada formació política ho explicarà, lògicament, a la seva manera i en funció dels seus interessos, cal donar la importància que té, perquè la té, a l'acord assolit entre PP, Junts, el PNB i Vox al Congrés dels Diputats per tombar la reforma fiscal del govern espanyol. És una derrota que, no per esperada, és dolorosa per a l'executiu, ja que fa evident que la majoria d'investidura de Pedro Sánchez no existeix com a tal en aquests moments. PP i Junts han explorat des de la màxima discreció, però també des de la desconfiança i la tibantor personal i política, si hi podia haver un mínim marc de diàleg en matèria econòmica que acabi restant poder als socis d'esquerres de Pedro Sánchez. Cap de les dues parts no està especialment descontenta. També els ha servit a ambdues formacions per trencar el gel i ampliar, més enllà dels marcs establerts fins ara, aliances puntuals que no s'havien atrevit a explorar. Entre altres coses perquè les dues formacions tenen a les seves respectives cases veus contràries a qualsevol moviment en aquesta direcció.

El cert és que els durs del PP sobre qualsevol cosa que soni a Junts o a Puigdemont han guardat fins ara silenci. Des de José María Aznar o Isabel Díaz Ayuso a Madrid a Alejandro Fernández a Barcelona. Potser pel que estava en joc o perquè intueixen que serà una cosa esporàdica i que difícilment pot anar a més. A la copa de Nadal, Alberto Núñez Feijóo, en una conversa informal i sense micròfons que gravessin, va parlar, d'una manera distesa, de la seva relació amb Junts. Les seves paraules no van ser gratuïtes: segons la seva opinió, el partit de Puigdemont és coherent i un interlocutor vàlid. Va assenyalar que s'havien adonat que eren a prop, econòmicament i fiscalment. Respecte a si podien assolir nous acords, la seva posició va ser optimista: estirarem la relació el 2025. No es va quedar aquí i algú li va preguntar per una possible ruptura irreversible entre el PSOE i Junts i quin seria el moviment dels populars: "paciència, anirem partit a partit", va assenyalar.

L'acord PP-Junts fa evident que la majoria d'investidura de Pedro Sánchez no existeix com a tal en aquests moments

L'acord que ha tombat la reforma fiscal, coneguda com l'impuestazo a les energètiques, té moltes altres afectacions a Catalunya, com la confirmació d'una sèrie d'inversions estratègiques, fonamentalment al Camp de Tarragona, que estaven en seriós risc de deslocalització, i que suposen centenars de llocs de treball; rebaixes fiscals que ascendeixen a uns 2.500 milions d'euros a cooperatives i petites i mitjanes empreses catalanes, bonificacions per a entrenadors i monitors de 21.000 clubs esportius o rebaixar l'IVA dels iogurts al 4%, entre altres coses. És cert que dilluns el govern espanyol aprovarà un decret llei per complir amb ERC, Bildu i Podemos i mantenir l'impuestazo a les energètiques, però tothom sap a hores d'ara que és paper mullat. En un mes, com a màxim, s'haurà de convalidar al Congrés dels Diputats, que el tombarà i el govern espanyol haurà arribat amb aquest tema al final del camí.

És evident que el moviment de Junts, unit a l'amenaça al govern espanyol que va llançar dimarts passat Carles Puigdemont, instant-lo a presentar una qüestió de confiança i avisant Pedro Sánchez que l'acord amb els socialistes no anava bé i que havia arribat el moment d'un punt inflexió o de deixar-ho estar, introdueix més pressió a la política espanyola. Per al 7 de gener s'espera el desenllaç del serial de la iniciativa legislativa de Junts que planteja a Sánchez que presenti una qüestió de confiança, però abans Sánchez haurà de fer malabarismes per tancar un nou acord. Tot dependrà del nombre de rectificacions que estigui disposat a fer, encara que és evident que són moltes carpetes i en totes elles el PSOE està lluny d'un acord definitiu. Un any després que Junts proclamés solemnement que ells cobrarien per endavant a Madrid, sembla que ha arribat el moment, almenys, de no poder renunciar a cobrar encara que sigui tard.