La doble decisió del Partit Popular de convocar una manifestació a Madrid contra l'amnistia el cap de setmana abans de la investidura d'Alberto Núñez Feijóo i incitar-ne una altra a Barcelona el 8 d'octubre amb el mateix argument de fons demostra que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. La dreta, temorosa de perdre els seus drets i privilegis històrics, reacciona de manera visceral i se situa enfront de la gran majoria dels catalans. Ho fa de manera cridanera i provocativa, per aparentar una falsa defensa de la unitat d'Espanya, tan a gust dels interessos madrilenys, i se situa sense aliats en l'entorn perifèric espanyol i a compte d'aconseguir majories absolutes si vol governar un dia, ja que pel camí ha perdut qualsevol possible aliat.

Més de quatre milions de firmes contra l'Estatut de Catalunya va presentar l'any 2006, després d'una campanya vergonyosa de taules petitòries per tots els racons d'Espanya i atiant les passions més baixes contra els catalans. Fins i tot va participar en la missió Mariano Rajoy, rebent els signants, en més d'un acte per Madrid o Andalusia, al costat del traspassat Josep Piqué, l'expatriada a Madrid Alicia Sánchez-Camacho, l'exministre de l'Interior Jorge Fernández i el també català Jorge Moragas, temps enrere cap de gabinet del president gallec i actualment ambaixador a Tanzània amb concurrència a Ruanda i Burundi. No consta cap destrossa als països africans, a diferència del seu pas per La Moncloa, on el seu paper en els fets d'octubre del 2017 no va ser precisament de rebaixar la tensió.

Aquesta dreta quan té opcions de guanyar amaga Aznar i quan les coses es torcen treuen a passejar pels platós i encimbellen l'expresident perquè insufli moral dretana a la tropa, prediqui la desintegració espanyola, es proclami defensor de la Constitució que no ha respectat mai i cridi les masses a sortir al carrer. Aznar ha trobat en Isabel Díaz Ayuso una doble perfecta que agrada en espais comuns, empresarials i mediàtics, en part, perquè el cuiner dels discursos d'ambdós ha estat el mateix, Miguel Ángel Rodríguez. Feijóo no és, almenys en aparença, exactament el mateix, però això és poc important quan es mou amb un desconeixement enorme del que és el món de Madrid i com aquell gos de peluix abandonat de nom Tristón i que buscava adopció. Feijóo té poca grapa i no recordo un president del PP que s'hagi esmenat més vegades en tan poc temps pressionat per aquesta dreta mediàtica madrilenya.

La croada d'Aznar i Ayuso desplaça així clarament Feijóo, que acabarà protagonitzant els propers dies 26 i 27 la sessió d'investidura més trista d'un president de govern després d'unes eleccions. Sense opcions, sense discurs i sense aliats, més enllà de Vox. És obvi que la campanya del PP busca anar a noves eleccions el 14 de gener per la via de fer impossible el pacte entre el PSOE i l'independentisme. Mobilitzar el carrer per veure si Pedro Sánchez s'arronsa i fa un pas enrere en l'amnistia. Per això li llancen un pols no només la dreta i la ultradreta, sinó el socialisme governant de la Transició amb Felipe González i Alfonso Guerra al capdavant. El règim del 78 que no vol que Espanya canviï de segle i abans prefereix caminar cap enrere com el cranc. El blanc i negre abans que el color, el jacobinisme com a model d'estat i el passat com una falsa època gloriosa.

Sortir d'aquest bucle no és gens fàcil, però, potser, el camí d'anar a eleccions se li redueix a Pedro Sánchez tant que, si no vol anar a perdre-les, no té més remei que arribar a un acord. Al final, potser, la dreta, en les seves ànsies per rebentar-ho tot, es col·loca la seva pròpia soga al coll.