La basa dels pressupostos de la Generalitat com a mesura de contenció per aguantar la legislatura amb tan sols 33 diputats —els que té Esquerra Republicana al Parlament— sembla avui una aventura gairebé impossible per a Pere Aragonès després que el PSC hagi donat a conèixer les seves exigències per aprovar els comptes catalans. Molt haurien de canviar les coses perquè els republicans acceptin propostes que han estat rebutjant durant mesos i que els socialistes presenten públicament com a condicions per aprovar els pressupostos: l'ampliació de l'aeroport del Prat i el compromís del Govern de no obstaculitzar-la amb iniciatives al Delta del Llobregat que la condicionin i en retardin els terminis; la construcció de la Ronda Nord Sabadell-Terrassa (coneguda com el quart cinturó); i acompanyar el projecte del centre recreatiu de Vila-seca i Salou, més conegut com a Hard Rock, obligant l'executiu català a aprovar de manera definitiva el Pla Director Urbanístic (PDU) per iniciar les obres el 2023. Així com un detallat i extens pla d'inversions en les àrees més dispars, des del model productiu i el teixit industrial fins a la societat del coneixement i la implantació d'energies renovables passant pels departaments de Salut, Drets Socials, Educació, Seguretat i un llarg etcètera.

Així, Salvador Illa ha mogut fitxa en constatar que les converses entre ERC i PSC no avançaven i es movien en cercle després de diverses reunions. De fet, el memoràndum que ha presentat el PSC aquest dimecres suposa més la constatació del fracàs de les negociacions mantingudes des de principis del mes d'octubre passat, quan Junts per Catalunya va abandonar el Govern, que un episodi més en trobar-se encallades. L'embolcall dissenyat per Palau de tancar un acord amb els comuns i a partir d'aquí pressionar els socialistes i reduir el seu marge de maniobra, sembla que no ha donat el resultat esperat. De fet, Aragonès i el seu equip han repetit la jugada de la investidura del president: tancar un acord amb la CUP i després collar Junts per tancar el que va ser el govern de coalició. Illa ha explicat aquests dies que no li passarà el mateix que a la CUP i Junts, amb qui ERC ha incomplert els seus compromisos, i que la seva confiança en Aragonès és limitada.

El dilema d'Aragonès en aquesta tessitura no és fàcil. Necessita pressupostos com l'aire que respira, ja que si no els tira endavant, el final de la legislatura corre un seriós risc de precipitar-se. És cert que en cinc dels deu últims anys hi ha hagut pròrrogues pressupostàries, però és obvi que políticament no és el mateix que te'n faltin tres, quatre, cinc o mitja dotzena de diputats per tirar-los endavant que disposar només de 33 parlamentaris per governar dels 68 en què està situada la majoria absoluta. Si la qüestió es mira per elevació, el Govern ja ha perdut l'oportunitat de repetir l'èxit del conseller Jaume Giró l'any passat, en què els comptes públics van entrar en vigor l'1 de gener per primera vegada des de 2010. Una cosa que, sens dubte, hagués tornat a succeir aquest any si Esquerra no hagués empès perquè Junts sortís del Govern ni aquests últims s'haguessin precipitat ingènuament a l'abisme.

Veurem com resol Aragonès l'endevinalla: prorrogant els comptes en quedar-se sense marge de negociació, com inicialment va proposar Oriol Junqueras en deixar Junts el Govern; menjant-se, en una difícil digestió, l'ampliació de l'aeroport del Prat, el quart cinturó i al projecte Hard Rock —aquest és el més fàcil dins de la complexitat per la demanda a les comarques de Tarragona—, a més d'altres exigències gens agradables dels socialistes; utilitzant, si pot, la seva força negociadora a Madrid per intentar estovar el PSC; o recomponent les coses amb Junts, la qual cosa, òbviament, va molt més enllà de la negociació dels pressupostos de la Generalitat i té molt a veure amb incompliments de l'acord d'investidura.

Pot, també, donar una puntada de peu a la difícil situació en la qual es troba, sabent que una moció de censura és pràcticament impossible, ja que necessitaria un acord entre PSC i Junts, cosa que, a priori, ara com ara cal descartar. Però la política és tan canviant, molt més en l'actualitat, que a cap governant —Pedro Sánchez, al marge— li agrada un escenari en què les complicacions siguin moltes més del que els manuals de l'ortodòxia política indiquen.