El fet que els pressupostos generals de l'Estat es converteixin sempre en una cadena d'incompliments a Catalunya no ha de ser obstacle per destacar el que és obvi: els comptes públics presentats pel govern de Pedro Sánchez per al 2023 tampoc s'ajustaran al que estableix la disposició addicional tercera de l'Estatut, i la inversió no serà un percentatge equivalent a l'aportació catalana al producte interior brut de l'Estat espanyol. Per art de màgia, allà on hauria de ser del 19%, segons l'última dada disponible, passa a ser del 17,2%, i els 2.549 milions d'euros passen a ser 2.308 milions. La primera tisorada d'una cosa establerta en l'Estatut, ja li suposa a les arques de la Generalitat 241 milions que s'han quedat pel camí entre Madrid i Barcelona, la qual cosa a la pràctica acabarà sent que es queden a la capital d'Espanya.

La ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, en presentar els comptes públics ha distat molt de posar-se vermella i s'ha vanagloriat que el govern espanyol complia amb Catalunya. És curiosa la manera de complir dels socialistes espanyols, basada sempre en l'incompliment però dient que compleixen. Així ha de ser molt fàcil fer política quan converteix en veritat el que és una mentida flagrant i així fins a la pròxima. El cert és que passen els ministres del PSOE i del PP, i la disposició addicional tercera de l'Estatut se la passen pel clatell indistintament. Només un any, sota la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero, va arribar a complir-se.

Comença malament, per tant, la seva tramitació al Congrés dels Diputats. Perquè després de la primera poda dels ingressos de Catalunya, que sempre és la més delicada, perquè queda a la vista de l'opinió pública, ve la segona i més dura, que no és cap altra que l'incompliment de les inversions per la via de la no-execució dels pressupostos de l'Estat. Aquí, els ministres són uns autèntics mags, perquè aconsegueixen any rere any que a Catalunya s'executi menys del 65% del pressuposat i, en canvi, a Madrid quedi molt per sobre del 100% del pressupostat. Amb les últimes dades disponibles, el 113,9% d'execució és una cosa que fins i tot costa d'explicar i tothom ho troba normal a Madrid.

És normal que Hisenda prevegi una negociació complexa dels pressupostos amb els seus socis parlamentaris, encara que també és veritat que en la recta final de la legislatura espanyola la pròrroga dels comptes públics tampoc no seria un drama. Veurem com funciona la triangulació negociadora Congrés, Parlament, Ajuntament de Barcelona en uns moments en què la inestabilitat política a Catalunya és alta i els incentius polítics escassos amb les municipals a la cantonada. De paraula tothom vol pactes però, a la pràctica, tothom està esperant que el rival s'estavelli. El bé comú, si alguna vegada va existir, és tancat amb forrellat en un armari.