Ja fa diversos dies que es veia venir. De fet, durant la Setmana Santa hi ha hagut prou pronunciaments de líders polítics que, parlant de la situació política a Catalunya, estiraven de dos fils: els Comitès de Defensa de la República (CDR) —i la seva violència sistèmica, que es compara amb la kale borroka— i el control necessari de TV3, amb un magnetisme per apoderar-se'n al preu que sigui que és directament proporcional al seu lideratge creixent entre els canals de televisió públics i privats. L'estratègia, per tant, no és desconeguda ni nova. Ja va passar amb la presumpta violència de les concentracions davant la Conselleria d'Economia de la rambla Catalunya, que van acabar sense cap ferit i que mantenen a la presó de Soto del Real Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que en aquella època, el mes de setembre, eren els líders de l'ANC i Òmnium i ara el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena els acusa de rebel·lió.

Si anem a les hemeroteques, tant de diaris com de ràdios i televisions, el procediment és el mateix: primer es crea el relat i després la fiscalia actua. En aquest cas, ni més ni menys que la de l'Audiència Nacional, el primer dia hàbil després de Setmana Santa, ja que el dilluns de Pasqua no és dia festiu a Madrid. Tornem a les hemeroteques: a la campanya de denúncia dels CDR s'hi poden trobar dirigents importants del PP i Ciutadans i més recentment, del PSOE. Fins i tot el dirigent dels comuns, Xavier Domènech, ha arribat a declarar que "la violència dels CDR no ajuda", unes paraules que va corregir algunes hores més tard de l'entrevista en què ho va afirmar assenyalant el seu error i advocant per "cap criminalització de la protesta ciutadana". La nota de la fiscalia ja avança hipotètics delictes dels CDR, el de rebel·lió i el de subvertir l'ordre constitucional inclosos.

Sempre ho hem dit i ho ha reconegut tothom: el moviment independentista català, si té una característica comuna i transversal, és la no-violència. Ho ha posat de manifest infinitat de vegades. Fins i tot quan les possibilitats, encara que remotes, feien preveure el contrari. L'1 d'octubre en va ser un exemple clar, i la repressió va rebre com a resposta més comuna la protecció de les urnes de votació i les mans a l'aire dels manifestants. D'ençà que van començar les primeres manifestacions multitudinàries de l'11 de setembre, sobretot a partir de l'any 2014, s'ha mirat d'introduir la violència com una de les equacions per desestabilitzar l'independentisme. El fracàs ha estat meridià, ja que la violència no forma part del tronc central del moviment independentista català. Les greus acusacions que avança la nota de la fiscalia i el salt d'hipotètics actes de violència cap a la rebel·lió permet de traçar un paral·lelisme amb les acusacions de Sànchez i Cuixart.

I també fa l'efecte que el que s'està buscant és presentar la situació a Catalunya i la seva seguretat com col·lapsada. Qui sap si en algun despatx s'ha teoritzat que això ajudaria que l'estudi de les euroordres d'extradició que ha demanat Espanya a Alemanya, el Regne Unit, Bèlgica i Suïssa pogués tenir en compte aquesta situació.