Hi ha dues maneres d'avaluar la solidesa d'un govern: per les possibilitats reals que l'oposició pugui presentar una moció de censura que pugui prosperar i amb un candidat alternatiu a la presidència i, en segon, lloc, per l'estabilitat parlamentària de l'executiu, és a dir, la capacitat d'esquivar els obstacles dels partits que són fora del govern. Això és tot. Totes les altres coses són infinitament secundàries quan es posa el prisma polític sobre la salut real d'un govern. Tant el de Pedro Sánchez com el de Salvador Illa estan a resguard de la primera opció, ja que és pràcticament impossible que es pugui armar una majoria alternativa. Però, en canvi, estan a la intempèrie pel que fa a la segona opció. El president de l'executiu espanyol ha vist com des de novembre del 2023, quan es va iniciar l'actual legislatura, dos ministres han estat reprovats al Congrés dels Diputats, els titulars d'Interior, Fernando Grande-Marlaska, i de Transports i Mobilitat Urbana, Óscar Puente. A més, els socialistes han perdut un centenar de votacions a la cambra baixa, entre elles les de cinc lleis i tres decrets llei. Tot un rècord a la democràcia espanyola, al que caldria sumar que no ha pogut presentar ni els pressupostos del 2023, ni del 2024 i tampoc els del 2025.

Salvador Illa ha viscut aquest dijous el seu primer revés seriós al Parlament, que ha aprovat la reprovació de la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, i ha demanat al president que la destitueixi del seu càrrec. No passarà, òbviament, com no ha passat en situacions similars anteriors; tampoc no hi està obligat legalment. Però no som davant d'un contratemps menor, perquè la situació ha evidenciat la capacitat de resistència real amb l'actual majoria del govern: els 42 diputats del PSC i els 6 dels comuns. O sigui, 48 dels 135 que componen la Cambra catalana, molt lluny de la majoria absoluta de 68 escons, per a la qual en necessita els 20 d'Esquerra Republicana. El primer nivell de resistència del president Illa queda fixat en set mesos i mig, el temps transcorregut entre la seva investidura i la primera reprovació parlamentària d'un membre del seu Govern i la petició de dimissió. L'escàs temps transcorregut entre nomenament i reprovació suposa un rècord a les legislatures catalanes. En l'anterior, per exemple, van ser reprovats dos consellers del president Pere Aragonès —Carles Campuzano i Joan Ignasi Elena— però això va succeir gairebé a la meitat de la legislatura passada i després que Junts fos empès a abandonar el Govern.

Un estudi d'opinió situa Aliança Catalana en condicions de fer el sorpasso a Esquerra Republicana

Perquè la dissort fos com més suportable millor, el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), qui sap si va fer una casual contraprogramació, esmorteint l'impacte de la reprovació i la petició de dimissió de Paneque amb la presentació del primer baròmetre electoral de l'any, que sol presentar a finals del primer trimestre. Bons resultats per al PSC, que ni puja ni baixa; mals resultats per a Junts, que retrocedeix; pobres resultats per a ERC, que remunta lleugerament els seus pèssims números electorals, i gran pujada d'Aliança Catalana. Unes previsions que ningú no hauria de donar com a definitives, com l'experiència demostra. Més sorprenent sobre el nivell de la inestabilitat política actual a Catalunya és un altre estudi d'opinió d'una empresa amb anys de treball de camp i experiència al territori que pronostica una diferència significativa al capdavant entre PSC i Junts, però situa Aliança Catalana en condicions de fer el sorpasso a Esquerra Republicana. Són, en definitiva, enquestes fetes quan encara no fa un any de les últimes eleccions. El mapa demoscòpic és inestable arreu. Quan fa un mes de les eleccions anticipades del 23 de febrer a Alemanya, el partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) ha establert un nou rècord, guanyant 3,2 punts percentuals, fins a assolir el 24 per cent, segons una enquesta realitzada per YouGov. La democràcia cristiana (CDU) es manté en primer lloc, però perd 2,6 punts percentuals i només arriba al 26 per cent.

Potser aquests vaticinis i el retorn d'Oriol Junqueras a la presidència d'Esquerra Republicana portaran a reflexions més significatives a l'organització que donar suport a una resolució o tombar-ne una altra. Fins i tot superiors a aprovar o no aprovar uns pressupostos. Això serà, en tot cas, després que el Constitucional validi o no la llei d'Amnistia aprovada al Congrés dels Diputats. Si els presos jutjats i condemnats són amnistiats o indultats de la inhabilitació, qui sap si Junqueras apostaria per tirar de nou els daus i obrir el debat d'apuntalar el govern Illa amb una majoria més estable i fixa amb ERC tornant al Govern i amb ell mateix de nou a l'executiu català amb rang de vicepresident. Però és necessari per a això que abans passem diverses pantalles de l'atzucac polític actual. Però auscultant avui Esquerra Republicana, aquell no rotund de fa un temps se sent amb molta menys força i avui tot va molt més de pressa. Per a les coses bones i per a les coses dolentes.