No és cap sorpresa que entre les files socialistes qui sol viure pitjor el protagonisme de Junts és el PSC. Ha passat sempre així des dels temps en què els socialistes catalans es disputaven l'hegemonia a Catalunya amb Convergència i Unió, una maquinària de poder que Jordi Pujol va convertir en imbatible durant més de dues dècades i a la desintegració de la qual ell mateix va contribuir amb la seva famosa confessió de la deixa procedent del seu pare, Florenci Pujol. Aquell equilibri institucional —els nacionalistes tenien la Generalitat i els socialistes, el poder municipal— va desaparèixer el 2011. El procés i la fuga de molts dels seus quadres va agreujar l'enfonsament del PSC, però el postprocés els ha donat un poder com el que no havien assolit mai. Junts i Esquerra es reparteixen, institucionalment parlant, les engrunes que els socialistes els deixen.

És un escenari idíl·lic per als socialistes catalans, construït a parts iguals per errors de Junts i d'Esquerra i per encerts del PSC, atribuïbles en gran manera al lideratge inqüestionable de Salvador Illa, que disposa d'un partit cohesionat i d'una maquinària de poder perfectament engreixada. El problema, per tant, no és per als socialistes que viuen al millor dels mons, sinó per a Junts i Esquerra, que necessiten sortir d'aquesta situació si volen ser rellevants. I és allà on comencen els problemes per als socialistes catalans i espanyols després d'uns anys en què Junts i Esquerra només han estat per barallar-se entre ells i l'aritmètica parlamentària a Espanya només deixava joc als republicans. En les eleccions de juliol de 2023 la situació va canviar, ja que Sánchez necessitava imperiosament els set diputats de Puigdemont, la qual cosa de retruc va portar a una inèdita pugna entre Junts i Esquerra, perquè aquests últims també volien fer valer els seus escons.

Comencen els problemes per als socialistes catalans i espanyols després d'uns anys en què Junts i Esquerra només han estat per barallar-se entre ells

Els incompliments de Pedro Sánchez han deixat els dos entre les potes dels cavalls. Obligats a moure's en un terreny de joc molt petit. En el cas dels republicans, a Madrid l'espai no és superior al d'una rajola, ja que, com ha dit Oriol Junqueras, no té gens de pressa perquè governi el PP. Una altra cosa és a Catalunya, on necessita remuntar si vol, un dia, tenir opcions de tornar a repetir la presidència de la Generalitat que van malgastar estúpidament. Junqueras encara no ha ensenyat les seves cartes, ni ha mostrat indicis de com es comportarà en el seu retorn a la primera fila política. Ara per ara es limita a fer un discurs que va entre l'advertiment i l'amenaça als socialistes, recordant al PSC que per tenir els seus vots és necessari que Sánchez compleixi els acords que va assolir amb ells per a la seva investidura, lligats al deute del FLA. Aquesta pressió de Junqueras s'anirà fent evident i veurem la força de Salvador Illa per arrencar de Sánchez el que necessita el seu govern per caminar amb tranquil·litat.

Junts té una situació en part semblant però diferent. A Catalunya està a l'oposició sense matisos en les tres principals administracions catalanes: Generalitat, Ajuntament i Diputació de Barcelona. Els seus set escons a Madrid li donen un terreny de joc per moure's important, però també arriscat. Si avui Junts sotmetés a aprovació de la militància la continuïtat del pacte amb el PSOE, no sé què votarien les seves bases i els seus quadres, però no és un risc que els socialistes haurien de córrer. Quan la viceprimera secretària del PSC, Lluïsa Moret, retreu als de Puigdemont que es posin al costat del PP i Vox amb el seu ultimàtum a Sánchez, està expressant en veu alta el temor de molts socialistes. Igual que quan els retreu que li exigeixin sotmetre's a una qüestió de confiança, argumentant que això genera inestabilitat. Té raó Moret, alta inestabilitat. Però això és el que busca la formació de Puigdemont. Sortir del bucle en el qual es troba.