Com que d'aquí al 25 d'agost, dia en què es convocarien automàticament unes noves eleccions a Catalunya si cap candidat no ha superat la investidura al Parlament, veurem Pedro Sánchez i el PSOE dient un dia una cosa sobre el finançament i al següent la contrària, la millor opció serà deixar refredar una mica el tema abans de marejar més del compte la gent. Sánchez, un professional de la tàctica, ja ens ha venut en 24 hores dues coses contradictòries. L'amable, a través d'una entrevista convenientment edulcorada per complaure el català beneit, i el missatge a les Espanyes que ningú no s'amoïni, que no hi haurà un concert ni res que s'hi assembli, que la Generalitat no passarà a partir d'ara a recaptar i gestionar els seus propis diners, com sí que passa a Euskadi.

Com en la yenka, aquell ball procedent del nord d'Europa que va fer furor a l'Espanya dels anys seixanta, en el qual es feien saltirons d'un costat a l'altre per acabar sempre al mateix lloc, el finançament que té el PSOE al cap és una evolució del sistema, més que un canvi del sistema. La veritat és que pensava que el PSOE mantindria durant algun dia més el menú del finançament singular com una pista d'aterratge perquè les converses entre Salvador Illa i els negociadors d'Esquerra tinguessin alguna cosa a què agafar-se. Que no fossin, tan sols, bones paraules la promesa d'un govern d'esquerres i la bona nova dels comuns barrant el pas a la dreta de Junts. Però Sánchez ha donat instruccions de plegar, ara per ara, les promeses als republicans.

Potser és perquè encara falta molt temps per al final de la partida o perquè el vidriós concepte del finançament singular per a Catalunya tampoc no ho aguanta tot i les costures d'un vestit massa estret i a punt de trencar-se són reals. De fet, no ha estat Sánchez, ni Illa, ni el Govern actualment en funcions, sinó Alicia Sánchez-Camacho, l'octubre del 2013, quan el seu nom encara no havia aparegut vinculat a l'enregistrament de La Camarga, que va rescatar una proposta aprovada pel PP català en el seu congrés de maig del 2012, de finançament singular per a Catalunya dins de la llei orgànica de finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca). Si haguessin anat a les hemeroteques, potser hauria valgut la pena definir-ho d'una altra manera, ja que mirar de presentar com un canvi radical del sistema que trenqui amb el passat seguir els passos de Sánchez-Camacho, més d'una dècada després i amb tot el que ha caigut, els costarà, al PSOE i al PSC.

El finançament que té el PSOE al cap és una evolució del sistema, més que un canvi del sistema

Però temps al temps. Abans, caldrà cobrir l'expedient de les audiències del president del Parlament, Josep Rull, als presidents dels grups parlamentaris en les quals es constatarà que ningú no té els vots per sortir elegit. Almenys, ara per ara. El PSC s'ha receptat til·la, ja que el seu futur és a les mans d'Esquerra, que ha de decidir simultàniament l'orientació política del partit i la batalla per la nova direcció que ha de sortir del congrés convocat per al 30 de novembre. Mentrestant, Carles Puigdemont ha elevat el to cap a Pedro Sánchez, que ha acusat d'immoral per introduir el tema del finançament i la millora del benestar dels catalans només si voten Salvador Illa com a president. Més enllà de considerar-ho un xantatge, la situació evidencia el trencament de la confiança entre el PSOE i Junts i entre Puigdemont i Sánchez.

Encara és aviat per afirmar si és ja irreversible, però la distància entre tots dos fa temps que, lluny de reduir-se, no fa més que ampliar-se. En el fons, un missatge de Puigdemont a Sánchez enviat sense pèls a la llengua: no pot ser possible que quan perds a les urnes guanyis als despatxos —Espanya i Barcelona— i quan guanyis a les eleccions també guanyis. El tres de tres és un esquema indefensable.