La decisió del Parlament Europeu de reclamar a les autoritats judicials espanyoles que investiguin el president Carles Puigdemont per suposades connexions entre l'independentisme i la Rússia de Vladímir Putin, aprovada en una votació celebrada aquest dijous a l'Eurocambra per 433 vots a favor, 56 en contra i 18 abstencions, és alarmant. I ho és sobretot per dos motius: en primer lloc, per com una fake news sense cap més base que la suma de conjectures, rumors i una voluntat evident de caça a l'home serveix amb safata una campanya que el que menys pretén és que s'obri pas la veritat. Però, en segon lloc, la voracitat amb què es desprestigien les institucions europees per interessos obscens del Partit Popular, embrancat en una campanya per tombar el govern de Pedro Sánchez.

Però la votació reflecteix també alguna cosa més. Perquè encara que la proposta sorgeix del Partit Popular i ràpidament s'hi alineen totes les famílies conservadores, els socialistes espanyols o no poden o no volen desempallegar-se d'aquesta pressió i convèncer els seus correligionaris que el que menys li interessa al PP és si hi ha o no hi ha russos pel mig, i que només es mira de fer caure el govern espanyol. Lluny d'això, s'intimiden, s'empetiteixen i acaben votant amb la dreta. Això vol dir que el PSOE també veu la trama russa en les negociacions del president Puigdemont d'aquells dies del 2017? Suposo que no, perquè si fos així, no sé gaire bé quin recorregut pot tenir la legislatura espanyola.

Si tot això fos veritat, faria anys que la justícia hauria endegat les causes necessàries per provar les seves sospites

Perquè els jutges —en concret el magistrat de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón— estan acusant Puigdemont de terrorisme, i els fiscals del Tribunal Suprem ho subscriuen per 11 vots a 4 a la recent reunió dels fiscals de sala. També seria col·laborador dels russos per desestabilitzar la Unió Europea, segons la versió dels diputats del PP. Si tot això fos veritat, faria anys que la justícia hauria endegat les causes necessàries per provar les seves sospites. Però com que sap que res d'això no és veritat, ho ha tingut convenientment guardat en un calaix, sense formular cap acusació, i només ho ha posat damunt la taula després de la investidura de Pedro Sánchez i l'anunci de la tramitació d'una llei d'amnistia. Que els eurodiputats mostrin en la resolució aprovada la seva extrema preocupació per les "possibles relacions" entre l'independentisme català i l'administració russa, així com per "les campanyes de desinformació a gran escala que Rússia ha impulsat a Catalunya" és, primer de tot, una derrota de la veritat.

No és difícil compartir amb el president Puigdemont les seves reflexions sobre el que ha succeït aquest dijous al Parlament, i també el titular cridaner d'un article que ha publicat i que es pot llegir aElNacional.cat: Si haguéssim fet Feijóo president, tot això no passaria. Sabem a Catalunya, lamentablement, com es construeixen campanyes de desinformació, i només cal llegir algunes de les esborronadores informacions que s'estan publicant sobre el funcionament i la manera d'actuar del govern del PP a l'Operació Catalunya. Ho hem sabut, amb documents i gravacions que així ho acrediten anys més tard. El mètode sempre és el mateix: guerra bruta, policia patriòtica, mentides, utilització de les clavegueres de l'Estat. Tot s'hi val i no es repara en res. El lema només és un: el fi justifica els mitjans. I així, pas a pas, s'acusa una vegada i una altra. Desapareix el dret a la defensa. I l'acusació sembla la veritat, però, el cert és que només és una gran mentida.