"És inacceptable el xantatge de Junts al PSOE. Mira que demanar-li a Pedro Sánchez que se sotmeti a una qüestió de confiança amb tot el que han fet els socialistes per Puigdemont!". Amb aquestes paraules, pronunciades gairebé d'una tirada, un socialista espanyol de renom avaluava les relacions entre Junts i el PSOE abans de les vacances de Nadal. Era quan Carles Puigdemont havia advertit els socialistes que si no duien a terme un gir important i començaven a complir els acords, seria impossible continuar donant suport al govern espanyol i que, per sortir del forat, exigia a Sánchez que acceptés una iniciativa legislativa al Congrés que demanava que se sotmetés a una qüestió de confiança. Durant unes quantes setmanes, el debat públic ha girat, en general, tant a Madrid com a Barcelona, al voltant de l'esquema que propugnava el socialista del principi: el xantatge de Junts. I no s'ha sortit d'aquest bucle. En bona part, perquè les ràfegues de foc mediàtic del PSOE i les de Junts no guarden cap proporció.

Aquests dies, en vigílies de la transcendental reunió de dijous de la Mesa del Congrés, el PSOE públicament no ha parlat de xantatge, sinó de "joc de pressions", que és una manera més suau de dir el mateix i de practicar joc brut amb la iniciativa legislativa. S'addueix que debatre sobre una moció de confiança està fora de lloc, ja que és una prerrogativa del president del govern espanyol i no del Congrés dels Diputats. Però que el debat mediàtic estigui situat aquí no vol dir que sigui així. És més: i si és a l'inrevés? No deu ser pas el PSOE qui fa xantatge a Junts dient-li: les coses són com són? Deixeu de sobreactuar. No teniu cap altra aliança possible que amb nosaltres? Que potser us n'anireu amb Feijóo a una moció de censura que necessita els vots de Vox? Perquè, en el fons, aquesta posició és la que ha planat en tots els moviments que ha dut a terme el govern espanyol des de l'inici de legislatura: mirar de refredar els desacords, rebaixar la tensió pública, allargar al màxim les discussions i fer les mínimes concessions, més enllà de la llei d'amnistia.

Els acords PSOE-Junts de Ginebra han volat a Madrid a ritme de tortuga

Simultàniament a aquesta estratègia, els socialistes n'han encavalcat intel·ligentment una altra, de la qual se n'ha explicat molt poca cosa o res, però que és real com la vida mateixa. Són les reunions secretes a Suïssa de la taula que estudia el conflicte polític entre Catalunya i Espanya i que té un mediador, el diplomàtic salvadorenc Francisco Galindo Vélez, que actua com a coordinador del mecanisme internacional que verifica, suposadament, el diàleg polític. La realitat és que aquest ha acabat desembocant en dues taules, Ginebra i Madrid, que han parlat llenguatges diferents, han tingut timings diferents, i a l'hora de volar els acords de Ginebra a la Moncloa, en comptes de fer-ho en avió i amb urgència, ho han fet a ritme de tortuga. Al final, José Luis Rodríguez Zapatero i Santos Cerdán deien que sí a les reunions a la seu de la Fundació Henry Dunant, mentre Félix Bolaños i María Jesús Montero deien que no a la Moncloa. Aquest esquema és el que ha esclatat.

Ni hi ha, ni se l'espera, oficialitat del català a les institucions europees, que el govern espanyol ha anat deixant que desaparegués de l'agenda amb una estratègia tan subtil com efectiva. Hi ha carpetes que s'han evaporat del debat polític, si és que mai hi han estat, com el reconeixement nacional, la modificació de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes per establir-hi una clàusula d'excepció de Catalunya que faciliti la cessió del 100% de tots els tributs que es paguen a Catalunya, i la transferència integral de les competències d'immigració a la Generalitat de Catalunya. O bé l'ampliació de la participació directa de Catalunya en les institucions europees i altres organismes i entitats internacionals, particularment en els assumptes que tenen especial incidència a Catalunya. Per no parlar de la negativa del Ministeri de l'Interior a concedir a Puigdemont l'escorta dels Mossos pròpia d'un president de la Generalitat, o el buit de Sánchez o d'Illa en els seus viatges a Brussel·les, si més no, fins ara.

Amb el sarró d'assoliments de Puigdemont força en precari pels incompliments del PSOE, que en reclami el compliment dista molt de ser un xantatge, per més que el mantra es repeteixi una vegada i una altra. Per arribar a aquesta conclusió, no fa falta un mediador internacional, que, segurament, ja ha arribat a aquest mateix resultat i alguna cosa deu haver dit als socialistes a porta tancada. Aquí algú ha oblidat que l'acord de Brussel·les, en parlar de l'estabilitat de la legislatura espanyola, deia que estarà subjecte als avenços i compliment dels acords negociats. Avenços i compliments. Qui els trobi que els expliqui, perquè encara no s'han sentit. Ja veurem com resol el torcebraç la Mesa del Congrés després del no del PSOE a tramitar la iniciativa de Junts. Potser, el comodí Sumar acaba fent les funcions de ròtula per guanyar unes setmanes i posposar la ruptura definitiva i total de la majoria d'investidura. Tot i que, a aquestes hores, que Sumar jugui aquesta carta no sembla ni segur ni probable.