La divulgació per capítols de diferents passatges de les dues reunions que van celebrar el 2014 a la seu del Ministeri de l'Interior l'actual titular en funcions, Jorge Fernández Díaz, i el director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, està fent créixer la pudor d'un cas que ja reuneix tots els ingredients del pitjor de la política: un ministre animant el director de l'Oficina Antifrau a fabricar proves contra l'independentisme; o bé, en un altre moment, atribuint-se autoritat per fer gestions davant de la Fiscalia per "afinar" acusacions contra càrrecs d'ERC i CDC i del govern català; també la utilització que fa Fernández Díaz del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, a qui literalment situa en el centre de totes les accions que està duent a terme. No menor és el paper de Daniel de Alfonso, un magistrat conservador situat al capdavant de l'OAC, que deixa perles impagables per a la seva pròpia vergonya pel càrrec que encara ocupa: "Els hem destrossat el sistema sanitari" o "considera'm un caporal del teu Cos Nacional".

Encara que les peticions de dimissió del ministre han inclòs qualsevol àmbit polític fora del Partit Popular, aquest ha insistit que no pensa fer-ho. El president espanyol ha emparat Fernández públicament des de Palma de Mallorca però cada nou lliurament dels passatges de les dues reunions, que es poden escoltar perfectament per àudio, fan més complicada la seva continuïtat. La documentació coneguda no deixa marge per a interpretacions equivocades: és l'Estat actuant contra una part d'ell mateix. Són les clavegueres de l'Estat actuant contra el poder legítimament constituït a Catalunya, amb la participació, en aquest cas, de l'Oficina Antifrau de Catalunya. És l'Estat policial contra l'Estat de dret i també contra la democràcia. Ara comencem a saber coses terribles, que intuíem però de les quals no hi havia proves documentals. El govern espanyol, amb l'excusa de defensar Espanya a l'inici del procés independentista el 2012, no va tenir cura de seguir les més elementals regles d'un país democràtic.

Ningú no sap ara les repercussions electorals de l'escàndol conegut en aquestes últimes hores, en el pròxim 26-J, més enllà del pànic lògic que, segons alguns columnistes afins al PP, s'ha instal·lat al carrer Génova de Madrid. No estem davant d'una situació com la de les hores i els dies posteriors a l'11-M, aquella tràgica jornada dels luctuosos atemptats de Madrid. Sí que estem, en canvi, davant d'una gestió informativa basada en la mentida com la que va dur a terme aquells dies negres l'exministre Ángel Acebes. Ho recordo molt bé: en aquells dies, el paper de la premsa de paper, almenys d'una determinada premsa de paper, dels seus brillants periodistes d'interior, de successos, dels seus equips d'investigació, de política, o de corresponsals a l'estranger, sobretot de diaris de Barcelona -amb Henrique Cymerman al Pròxim Orient al capdavant-, va ser determinant per oferir una informació veraç entre l'11 de març i la jornada electoral del 14-M. Avui, aquesta mateixa premsa ha fet un pas enrere amb un mal servei a la informació i els seus lectors.