L'esperada sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) no facilitarà el lliurament del president Carles Puigdemont i de la resta d'exiliats, en contra del que creia el Tribunal Suprem. Segon, a les euroordres que cursarà en els propers dies el jutge Pablo Llarena a la justícia belga els espera un camí no gaire diferent de les tres anteriors i el Madrid polític, judicial i mediàtic, que estava preparant la cel·la de Soto del Real o d'Estremera i cantava victòria abans d'hora, ja se'n pot anar oblidant. Tercer, s'obre un escenari jurídic, fora de les nostres fronteres, molt interessant, ja que el TJUE accepta que s'examini l'existència de deficiències en el sistema judicial contra un "grup objectivament identificable", amb les sigles GOI. Quedem-nos un instant amb aquest acrònim, perquè en sentirem parlar i molt en els pròxims temps, igual que en altres moments vam haver d'aprendre què era la prima de risc quan la crisi financera o de la transmissibilitat, o el tipus de vacunes a l'hora de parlar del coronavirus, també anomenat covid-19. Ara arriba el moment del GOI.

L'independentisme és un grup objectivament identificable que rep per aquest motiu un maltractament de la justícia espanyola? Hi ha proves més que evidents que això és així. Ho han certificat la justícia de diferents països a l'hora de no acceptar fins ara les extradicions. Durant més de cinc anys, des del 2017, el Suprem i molt especialment el jutge Llarena ho han intentat amb tota mena de procediments, sense cap resultat efectiu. S'ha modificat el Codi Penal per adaptar-lo als estàndards europeus, suprimint el delicte de sedició i reduint les penes de presó per la malversació. Però amb arguments només comprensibles pels magistrats de la sala segona del Suprem s'han capgirat els objectius del legislador i s'ha deixat en paper mullat la reforma. Almenys, la que afecta els casos relacionats amb l'1-O, als quals se'ls aplicarà un tipus de malversació agreujada, que exigeix lucre personal, i el nou delicte de desordres públics agreujats en substitució del de sedició.

El Suprem continua pledejant, òbviament. Fins i tot el seu president ha vaticinat que els tribunals belgues hauran de lliurar Puigdemont i la resta d'exiliats. No ha estat tan taxatiu respecte al nou requisit que demana que es vulneri el dret a un grup objectivament identificable i ha assegurat que cada tribunal ho haurà d'interpretar. Porta oberta perquè Puigdemont es torni a escapar de la justícia espanyola, en espera del que dirà entre febrer i març sobre la seva immunitat com a eurodiputat, de nou, la justícia europea. És interessant llegir els gairebé 40 fulls de la decisió del TJUE, sobretot per les formes que fa servir en el llenguatge. Prudència, matisacions i un camí amb moltes espines per al Suprem. Ho aplica, per exemple, en el cas de l'extradició de Lluís Puig, en afirmar que un estat membre de la UE no pot negar-se a executar, en principi, una euroordre. A partir d'aquí, venen les excepcions que invaliden la lectura primitiva afirmativa en assenyalar que poden negar-s'hi quan doni lloc a la vulneració d'un dret fonamental.

Hi ha una base àmplia per a la defensa després de la sentència del TJUE. No s'ha reduït l'espai en el qual han actuat els lletrats dels exiliats des del 2017 als tribunals europeus. La persecució per raons polítiques és una obvietat que existeix contra l'independentisme. Durant aquests anys, la batalla s'ha donat en aquest sentit i hi ha prou pronunciaments del Tribunal de Drets Humans o d'organismes de les Nacions Unides que així ho han assenyalat. Un últim apunt: el salt que fa el TJUE en transportar el cas Puigdemont al d'un grup objectivament identificable per denegar l'extradició és enorme. El Suprem, i per tant la justícia espanyola, quedarà exposat a un judici en profunditat sobre si vulnera o no drets fonamentals. I ensenyar les misèries és una cosa que no agrada mai a cap estat.