Coincidint amb el cinquè aniversari de la marxa de Carles Puigdemont a l'exili, el president ha fet públic des de Waterloo un escrit on dona compte del seu compromís amb el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 i la proclamació d'independència duta a terme pel Parlament, i repassa les dificultats personals i polítiques per dur a terme una activitat per internacionalitzar la causa de Catalunya. També rebutja tota solució personal a la seva situació, ja sigui a partir de la modificació de delictes com la sedició, indults o una altra via, i assenyala que ha procurat no perdre de vista que la raó de l'exili és política. S'endinsa a més en un terreny inhòspit i desconegut, almenys per boca seva, com són els contactes que ha mantingut des del 2017 amb enviats socialistes que li han proposat el que qualifica de "solucions felices" i que Pedro Sánchez coneix.

Puigdemont diu en el seu escrit d'onze paràgrafs el següent: "En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat a ningú que ho fes en nom meu; no he buscat de quina manera passaria menys anys en una presó espanyola, ni he esperat per a mi els beneficis que s'apliquen a d'altres. Sobre aquesta qüestió he estat explícit en públic i en privat, davant de tots els interlocutors que se m'han adreçat per proposar-me 'solucions felices'. També a gent del PSOE que diverses vegades m'ha vingut a veure per generar expectatives d'un bon tracte, via reforma del codi penal i un indult. Sempre i quan, és clar, accepti comparèixer davant el Suprem. Segur que Pedro Sánchez sap de què parlo".

No diu més, però ho diu tot. Prou per endevinar que en algun o alguns moments hi ha hagut comunicació directa o indirecta entre la Moncloa i Waterloo, i que el president ha rebutjat les propostes que se li han plantejat des de Madrid. Les 'solucions felices', segons el seu llenguatge, per establir un pont que facilités el retorn a Catalunya, previ pas pels tribunals i, evidentment, per la presó, encara que fos fins a la concessió d'un indult. Un trajecte que si Puigdemont hagués acceptat hauria fet estèril el camí de l'exili, la posterior internacionalització del conflicte i hauria restat valor als diferents pronunciaments de diversos països europeus negant-se a extradir-lo a ell i a qualsevol dels consellers.

Es produeix també, en un moment en què els serveis jurídics del Parlament Europeu han demanat a la Junta Electoral Central que acrediti les credencials dels eurodiputats Puigdemont, Comín, Ponsatí i Solé, i que confirmi que es troben en la llista de 59 càrrecs proclamats, com un pas perquè se'ls mantingui la immunitat de la qual gaudeixen. També, a finals del novembre, els dies 24 i 25, es veuran al Tribunal General de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, les vistes relacionades amb el recurs que va presentar Puigdemont contra el Parlament Europeu per retirar-li la immunitat el mes de març passat, encara que després li va ser retornada, perquè el tribunal va acceptar les mesures cautelars que van reclamar fins que els jutges dictessin la interlocutòria.

Un pas judicial important, perquè l'exili l'ha acabat confiant-ho tot a la Justícia europea com a salvaguarda a la injustícia espanyola. En el marc de tot això pivotarà l'extradició dels exiliats que persegueix el Suprem, i que els polítics catalans i els seus lletrats han defensat fins avui dia amb un enorme èxit a totes les instàncies on han estat requerits per la justícia.

Però tornem al principi: els visitadors de la Moncloa a Waterloo han existit encara que no hi hagi resultat, ni es fes públic. Cinc anys després de la marxa de Puigdemont a Brussel·les, el president ho ha deixat per escrit.