Quan Jordi Pujol ha travessat aquest dimarts el llindar de la porta del Palau de la Generalitat per entrevistar-se amb el seu successor més recent, Salvador Illa, 21 anys després que abandonés el càrrec que havia ocupat ininterrompudament entre el 1980 i el 2003, molt probablement es deu haver debatut entre la nostàlgia d'aquell temps passat i el realisme d'una dècada que per a ell no ha estat gens fàcil. Deu anys d'un patiment enorme que ara sembla haver-se evaporat enmig de la repressió de l'operació Catalunya, per deixar pas de nou a la gegantina figura política de Jordi Pujol. La foto oficial distribuïda per la Generalitat de la seva trobada amb Salvador Illa té tot el que necessita la litúrgia del poder: reconeixement, encaix amb la història, evocació d'un passat i gratitud. Alguns prohoms socialistes que només viuen de la seva amargor davant del pujolisme ja donaran compte els dies vinents de la seva irritació. Igual que els de la dreta més espanyolista, que viuen permanentment irritats amb el que Pujol representa nacionalment i que mai no li ho han perdonat.

Tot i que Jordi Pujol ha anat guanyant espais de presència pública d'ençà que el febrer del 2022 l'aleshores consellera d'Acció Exterior, Victòria Alsina, va trencar el gel convidant-lo a un acte d'expresidents a la Universitat de Barcelona —per cert, amb un enuig important del llavors president de la Generalitat Pere Aragonès, que no va voler assistir a l'acte al Paranimf— flanquejat per Artur Mas, José Montilla, Quim Torra i, per videoconferència, Carles Puigdemont, res no ha estat ràpid, ni sense obstacles. Ha estat, si es pot dir així, una rehabilitació per etapes. Primer, normalitzant-ne l'assistència als actes més diversos, fins a deixar de ser notícia, i després fent-se evident que les llums havien arraconat les ombres. No té el tractament de Molt Honorable que conserven tots els presidents de la Generalitat un cop deixen el càrrec, però, amb això, s'ha acostumat a conviure. El difícil, el dur, era el buit. I això ha quedat enrere.

Pujol no conserva el tractament de Molt Honorable, però el difícil, el dur, era el buit, i ja ha quedat enrere

Ho reflecteix a la perfecció el tuit del president Illa, que acompanya amb quatre fotos de la visita: "L'expresident Pujol és una de les figures més rellevants de la història de Catalunya. Ha estat un plaer rebre'l al Palau de la Generalitat". Illa podria haver-lo deixat fora de la seva ronda d'entrevistes amb els expresidents de la Generalitat? Podria. Podria haver-ho fet d'una manera molt més discreta? Podria. Potser no s'hauria queixat ni Junts per Catalunya, el partit amb el qual més s'identifica, malgrat que no hi milita, i no és pas perquè no li ho hagin demanat. Alguns de Junts, fins i tot, no deuen entendre res, ja que vivint electoralment —encara ara, en bona part— del pujolisme, no fan més que córrer i córrer disposats a marcar-hi distàncies, com si fossin de la CUP o no haguessin sortit de la pubertat.

Ja veurem com acaba encaixant en aquesta ronda de trobades la d'Illa amb el president Carles Puigdemont, que, òbviament, no té data, i que, sens dubte, acabarà tenint lloc i només podrà ser a l'estranger, ja que l'ordre de detenció del jutge Pablo Llarena continua vigent. És possible que no sigui ràpida, però acabarà realitzant-se a Bèlgica o a França. Això ho saben tots dos, i caldrà trobar el millor moment, si és que hi ha un millor moment en una qüestió que potser no serà fàcil d'explicar a uns i altres. Però l'aplicació malintencionada del Tribunal Suprem de la llei d'amnistia, fent-ne una lectura esbiaixada que en bloqueja l'aplicació durant un temps indefinit, només deixa una resposta a la contumaç obstrucció judicial, i aquesta no pot ser cap altra que dur a terme la trobada allà on es pugui fer.